Mans

Estrenam aquesta setmana una nova secció que compareixerà a les nostres pàgines cada quinze dies. La Barrucaixa vol ser una mirada especial, atenta, vigilant i diferent del nostre patrimoni immaterial. Les imatges Són de Sebastiana Santandreu i Guillem Salas. El text és a càrrec del nostre director, Antoni Riera.

Vosaltres, les mans, escriviu, picau, tallau. Però no sou l’eina. L’estri són la ploma, el martell o les tisores. Vosaltres, les mans, tanmateix, també sou l’eina, l’eina que agafa, l’eina que toca. Ara que hem après que els confins no són les fronteres llunyanes on ens pensàvem que no arribaríem mai, ara que hem après que els nostres límits no van gaire més enllà de quatre parets malsanes, enyoram les mans.

Ens les miram amb una enyorança estranya. Les tenim a prop, la consuetudinària i natural continuació dels braços. Això són, les mans. Com ens passa amb qualcú que tenguem molt a prop, gairebé a tocar, sense parlar-nos i de cop i resposta un diu: “Enyor la teva rialla”. Hi ha el cos, àdhuc la persona. Però no hi ha la rialla, que potser és, encara molt més endins. Com ho és, endins, la naturalitat tocadora de les mans. No ens calen eines perquè les mans puguin tocar. Són elles totes soles, les que toquen. Una mà, un braç, una galta, una anca, una esquena, un pit, una espatla. Tot ho toquen, les fendidores mans. Dansen plegades cap a la pell, la més mostrada i la més recòndita. Els dits acaronadors, els palmells que tot ho assuaveixen, fan un ball arrodonit, fructífer, fecund i omplen de colors l’ànima com ens omplen l’esperit del carrer els colors de la filosa. Verd, groc, vermell, cel. Mocadors a l’aire. Festa pausada. Salutacions. I somriures. Romaní. Els broquers fan renéixer el so de la fusta polida. Pega fort, diuen. I hi peguen. Enyor la teva rialla. Enyor la teva festa, poble. Enyor les vostres mans d’asfalt i vent, places i carrers. Les nostres, confluiran plegades, en comunió manacorista, cap al capell de la dama, cimera eterna de la dansa fecunda de voler ser poble.