“Tomeu Penya ha viscut diferents etapes a la seva vida, totes lligades a la música, però totes autèntiques”

[pullquote] Sandra Martínez és periodista. Llicenciada per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha desenvolupat la major part de la seva tasca laboral a Mallorca. Ha fet feina al Diari de Balears, a Ona Mallorca i a IB3 Ràdio, entre d’altres. Ara ha tengut cura de Tomeu Penya: això som jo, la biografia de l’emblemàtic cantant vilafranquer, de la qual parlam en aquesta entrevista.
[/pullquote]

Això som jo és una biografia de Bartomeu Nicolau Morlà o de Tomeu Penya? Què hi ha en el llibre, la persona, l’artista, o ambdues coses?

Les dues coses. I, potser, això és el MÉS interesant del llibre ja que en Tomeu Penya músic és molt conegut i popular, però en Tomeu persona, les seves històries familiars o els seus pensaments més íntims fins ara només estaven reservats al seu cercle més íntim.

Com sorgeix la idea de fer el llibre? És iniciativa teva o d’en Tomeu?
La idea va sorgir de mi. Per feina, em va tocar preparar una entrevista a en Tomeu i vaig trobar que hi havia molt poca informació sobre ell, tot i ser un personatge tan popular. Vaig creure, a més, que el seu testimoni podia ser interesant ja que havia viscut, o directament protagonizat la evolució històrica de Mallorca dels darrers 50 anys.

La vida d’en Tomeu és la música. Parlau de més coses? Hi ha la vida, hi ha les dones, hi ha l’amor, hi ha la gresca i la nit, hi ha el pagès, o molts d’aquests són tòpics que el mateix Tomeu s’ha preocupat de crear sobre la seva figura?
No són tòpics. En Tomeu és tot això i ho és de bon de veres. Ha viscut diferents etapes a la seva vida, totes lligades a la música, però totes autèntiques. I totes surten al llibre!

Hi ha dos punts d’inflexió importants en la carrera de Tomeu Penya. El primer podria ser el Tomeu Penya canta a la vila, o tal volta el Càrritx i roses, que el fan popular a Mallorca. Però després hi ha el salt cap al mercat del Principat, que deu arribar amb Mallorquins i catalans. És així, això? Quina valoració en fa el mateix Tomeu?
Evidentment la primera etapa creativa ve marcada per l’èxit extraordinari de Càrritx i roses, un Treball que va descobrir-lo al gran públic com a cantautor i que va suposar una entrada d’aire fresc a la música popular. Amb Mallorquins i catalans, i Més endavant, Una aclucada d’ull (amb ‘Illes Dins D’un Riu’), en Tomeu passa a ser un nom propi al Principat. De fet, és encara, el cantautor mallorquí més famós i conegut a Catalunya.

La venda de discs ha caigut en picat els darrers anys amb l’adveniment d’internet. Però Tomeu Penya té un directe molt potent. Podríem dir que això l’ha salvat com a músic?
El directe l’ha salvat, com a tanta músics. A més, en Tomeu juga amb avantatge i s’adapta pràcticament qualsevol escenari: pot actuar tot sol amb una guitarra, acompanyat amb una altra veu o els seus inseparables Géminis. La seva versatilitat fa que mai li faltin actuacions.

Podem dir que Tomeu Penya és un cantant intergeneracional, o ha quedat fixat com a cantant de referència per a un públic que comença a tenir una certa edat? L’entenen, els joves?
Jo crec que sí. Les seves cançons de gresca són ja un clàssic. I les d’amor, també. Les de protesta, totalment vigents, malauradament.

De vegades se l’ha qualificat de populista, o d’assumir un discurs fàcil en segons quines coses. D’altres, s’ha compromès amb la llengua o amb el paisatge. Quin és l’ideari de Tomeu Penya? És el mateix que el de Bartomeu Nicolau Morlà?
Crec que ell defensa allò que creu. Creu en la seva llengua, en el seu paisatge, en l’amor i en passar gust a la vida. I tot això és en ell i en les seves cançons.

El 2003 va publicar Fácil, el seu únic dic en castellà. En parlau? Com valora en Tomeu aquella experiència?
Com això mateix, com una experiència, una cosa que volia provar i va fer.

És un artista que s’ha fet un nom en solitari, però sempre ha anat acompanyat de molta de gent. Quins músics, mànagers, directius de discogràfiques… destaquen a la seva vida?
Hi ha dos noms propis destacats: el Seu mànager, Miquel Jaume, i el responsable de la seva discogràfica, Miquel Àngel Sancho. Però moltíssima gent format part de la seva història, tots ells ( o gairebé) apareixen al llibre: des del capellà que va “impulsar” Cant a la Vila, a l’amic que va fer possible Càrritx i roses a músics, periodistes, amics i, és clar, la seva família. Tots han estat còmplices en aquest treball.

Tomeu Penya va estar malalt fa alguns anys i hagué de passar pel quiròfan? En parlau? Com l’ha afectat això emocionalment? Afronta la vida, i la feina, d’una altra manera, d’aleshores ençà?
Diu que el seu mal li va fer veure la vida d’una altra manera. La seva gran por va ser no poder tornar a cantar, però, amb l’enorme disciplina que el caracteritza va aconseguir tirar endavant i reprendre el disc que l’operació havia obligat a aturar en sec (Paraules que s’endú es vent, amb la col.laboració de Paco de Lucía). I ho va fer amb una veu millor i tot! Aquest és potser el capítol que més m’agrada, el més íntim.

Com afronta el futur Tomeu Penya? Hi haurà més discos? Hi haurà més concerts? O es preveu una retirada pròxima?
Això li ho hauries de demanar a ell! Però jo crec que en Tomeu mai deixarà la música. Ni ella el deixarà mai a ell.

Com a biògrafa, quina conclusió personal treus entorn de la figura de Tomeu Penya? Com valores la seva feina i tots aquests anys de dedicació a la música?
Crec que és un personatge a reivindicar per la seva tasca difusora de la cultura popular. Ha fet arribar la música en mallorquí a moltíssima gent que, fins a la seva irrupció, se la miraven de ben lluny. Seria injust que, per jugar a ser personatge, no es volgués reconèixer la seva qualitat.