De rots i badalls

*Les faves, aliment bàsic de la dieta mallorquina del segle XIX

El calaix del temps. Albert Carvajal

Ben segur que molts dels que llegireu aquest article haureu sentit a dir alguna vegada les expressions ‘val més morir d’un rot que d’un badall’ o ‘fer més badalls que rots’, en el sentit figuratiu de passar molta gana. Malgrat que, avui dia, ambdues estiguin en certa decadència, tradicionalment s’havia associat el rot o eructe a haver menjat en excés mentre que el badall es relacionava amb la fam i l’avorriment. Si donam una ullada al passat veurem com per als mallorquins i mallorquines d’un temps els rots eren quelcom habitual i acceptat socialment per tothom. Un costum o característica dels illencs que sorprenia, i molt, els visitants peninsulars i estrangers, que els associaven a manca d’educació.
Tal vegada una de les descripcions més clarividents sobre aquest particular va ser la realitzada pel comerciant, escriptor i col·leccionista català Josep Anton de Cabanyes (1797-1852). Home amb una gran formació acadèmica, viatjà per la majoria de països europeus així com arreu de l’Estat espanyol. Després de l’esclafit de la Primera Guerra Carlina (1833), patí per les repercussions que el conflicte podria tenir sobre els seus negocis i l’any 1837 decidí exiliar-se voluntàriament dos anys a Mallorca. Retornat a Catalunya, redactà unes interessants “Notas y observaciones hechas en mi viaje y permanencia en Mallorca” on, analitzant la població illenca, afirma que tant les classes benestants com les més humils basaven la seva dieta bàsicament en faves i figues. Des del seu punt de vista, la conseqüència directa de tal fet era enormement negativa a ulls del visitant: “En Mallorca es común a todas las clases eructar de continuo y delante de los demás, cosa que me da el mayor asco y con la que menos me avengo de las costumbres de este país. Algunas veces parece que se complazcan en hacerlo sobre todo en la Iglesia, y esto con tanta fuerza, que sus bóvedas resuenan con tan torpe ruido. Yo he oído mujer hacerlo en el momento de apartarse de la Sagrada Mesa, y los curas lo hacen vestidos de la causa”.
És clar que de Cabanyes exagerà la seva explicació que, en qualsevol cas, no fa més que demostrar l’excés de proteïna vegetal que consumia la població mallorquina al segle XIX. Entre els llegums que es produïen a l’illa destacaven, per la seva qualitat, els xítxeros i les mongetes verdes però, de manera especial, les faves. Mentre que l’inconvenient de les dues primeres era que desapareixien ràpidament del mercat, les faves es podien guardar seques per consumir-les al llarg de l’any. El seu consum estava estès entre totes les classes socials, principalment entre la gent més pobra, que passava el dia amb un berenar basat en sopes, olives, diferents preparats de porc, pa torrat amb oli o fruites seques o fresques. A migdia menjaven escudella de llegum, arròs o fideus. I el sopar es reduïa a verdures o sopes d’oli o peix. Durant la primavera es cuinaven principalment les faves tendres. Les seques eren molt preuades i constituïen, com hem dit, la base de l’alimentació de la gent del camp juntament amb les sopes de pa i oli. A l’hivern es complementaven amb olives i figues seques. La carn era, normalment, un producte de luxe.
De tot plegat podem considerar que el rot era conseqüència d’haver dinat. Encara que fos de faves.