“El que cobren les gestants no és mai suficient perquè no hi ha doblers que puguin pagar tot el que ens han donat”

Entrevistam dues dones que han format les seves famílies amb el que es coneix com a gestació subrogada. Han fet el procés fora de l’Estat, a Ucraïna. De com hi han arribat, de com ho han viscut i de les dificultats que han superat, en parlam amb Maria Antònia Oliver i Antònia Genovart.

Per a cap de vosaltres dues la gestació subrogada no va ser la primera opció. Com us ho vàreu plantejar?
Maria Antònia:  No va ser-ho. En el meu cas des que em van dir que no podria gestar, perquè perillava la meva vida i la del possible fetus, vàrem començar el difícil camí de l’adopció. Ens varen tancar portes i després ens vàrem interessar per aquesta altra via. En el meu cas, quan amb el meu home vàrem començar a fer-nos preguntes crèiem que a Espanya era possible. Crèiem que si trobàvem una persona disposada a gestar per a nosaltres, hi hauria la possibilitat. Però aviat vàrem saber descobrir que no.
Antònia: En el nostre cas tampoc no va ser la primera opció. De fet, no hagués imaginat mai en la vida que acabaria essent mare per gestació. La il·lusió de la meva vida era ser mare adoptant. Des que era ben petita. Vaig estar deu anys en llista d’espera a l’IMAS i no va ser possible. Vàrem intentar la fecundació in vitro, però tampoc no va anar bé. Després d’esperar deu anys una adopció, la tècnica ens deia que no hi havia cap llum al final del túnel. Tu vas tornant gran i el que no vols és ser com n’Ana Obregón. Per a mi no és viable ser mare amb setanta anys.

A l’Estat espanyol no és una pràctica viable. Com vàreu trobar el camí?
A: A mi una amiga me’n va parlar. Jo havia quedat fet pols d’un avortament i tot d’una vaig pensar que tot això de la gestació subrogada era una cosa de rics i de famosos. En el nostre cas vàrem començar aquesta aventura sense saber res. Vàrem tenir la sort, a través d’aquesta coneguda, de contactar amb una agència molt seriosa de Barcelona. Jo mai no he viscut un procés on hi ha implicats advocats, metges, notaris i traductors, que sigui tan transparent i clar com el que vaig viure jo en la nostra gestació subrogada a Ucraïna.

En el vostre cas, Maria Antònia, també vàreu optar per Ucraïna, no és ver?
MA: Amb la meva parella ja havíem mirat altres països. Sabíem que els Estats Units eren econòmicament inviable per a nosaltres. Però vàrem contactar amb una advocada que ens va parlar de la fiabilitat del sistema ucraïnès. Ens va posar en contacte amb diverses agències i en vàrem trobar una que s’avenia amb allò que esperàvem que pogués ser. Volíem poder tenir contacte amb la gestant, i que tot estàs clar i parlat amb ella.

Aquests darrers dies s’ha parlat d’abusos a les gestants, d’infants a la carta… A tot això ho heu viscut d’alguna manera?
A:  No ho hem tocat amb les mans perquè no ho hem volgut fer. Record que quan em varen parlar de gestació subrogada, la primera cosa que vaig fer va ser cercar-ho al google. Una de les primeres agències que em va sortir al cercador, ara fa vuit anys, va ser una que ha tengut problemes i ha estat denunciada i judicialitzada. Record llegir a la seva web termes com «tot inclòs», «seràs mare al cent per cent». Evidentment vaig tancar tot d’una aquella plana. És evident que hi ha bons professionals i mals professionals. Allò que has d’intentar en un procés tan emocional com aquest és posar-te en mans dels que fan bé la feina i que ofereixi un servei humà.

Com vàreu conèixer les dones que gestaren els vostres fills?
A: Una de les coses que feies abans de tenir contacte amb les gestants era parlar amb els advocats de la relació que esperàvem tenir després que nasqués l’infant. També en parlen elles, i en el nostre cas, n’Svitlana també volia tenir contacte. Ella i la seva família ara viuen aquí des que esclatà la guerra i abans havien vengut tres estius a passar-los amb nosaltres.

Què us ha aportat aquest contacte amb la gestant?
MA: Quan es va produir l’embaràs la vàrem anar a veure amb el meu home i és cert que ens varen sorgir certes pors. La primera nit en què va néixer, la nostra filla va haver d’estar en observació. N’Ania va estar molt preocupada i quan la vàrem poder dur a l’habitació tot d’una va voler veure-la. Des d’aquell moment ja mai ha deixat de veure-la. Hem anat quatre vegades a Ucraïna, ella també ha vengut aquí. Mai ha estat estrany. Ella em diu que la meva filla per a ella no és una nina més, que és quelcom més especial i que la sent com una neboda.

Els vàreu demanar si ho feien per necessitats econòmiques?
A: En el nostre cas, quan n’Svitlana va iniciar aquest procés tenia un nivell econòmic comparable al nostre. Jo també tenia prejudicis. Pensava que una persona només podia fer això per necessitat. Perquè jo no ho faria. És més que evident que allò que cobren, no és mai suficient ni serveix per pagar el que fan. Per a mi no hi ha doblers que puguin pagar tot el que ella ens ha donat. Això està clar. Òbviament, hi ha doblers per enmig, però no és el motiu clau que empeny moltes d’ aquestes dones a implicar-se en tot això. El que reben no els basta per a viure com a senyors. En vàrem parlar de tot això fa vuit anys i llavors allà estaven en una crisi econòmica important. Ens varen explicar que ells sempre havien tengut un nivell de vida bastant acomodat i que volien mantenir-lo pels seus dos fills. Ara la guerra ho ha canviat tot, però quan va començar el procés n’Svitlana i la seva família tenien un nivell de vida perfectament comparable al nostre.

Us han dolgut els termes ‘ventres de lloguer’ o ‘compra d’infants’ amb què s’ha plantejat el debat a partir del cas d’Ana Obregón?
A: Sí que fan mal. A mi el que em xoca del cas d’Ana Obregón és que es parli tant de la gestació subrogada. Si ens creim amb el dret de criticar o parlar del que ha fet aquesta senyora, jo personalment crec que en allò en què ens hauríem de fixar és en l’edat que té, més que en criticar aquest procés sense matisos.
Confiau que el rebombori que s’ha encetat a les portes de les eleccions serveixi per impulsar una possible regulació?
MA:  Jo sé que moltes persones, i també polítiques que han fet certes afirmacions de cara a la galeria, quan són més en petit comitè admeten que realment no pensen el que diuen. I que empatitzen amb la nostra situació.

Però confiau que el debat polític doni fruits?
A: Jo crec que mentre hi hagi el PSOE, això no serà possible. Les dones que abanderen el feminisme fals i esbiaixat i que volen una llibertat a la carta per a les dones són al poder. No sé què hi tenen amb aquesta qüestió, però ho viuen com una cosa personal, juguen la carta de la desinformació i les mitges veritats. Mentre aquest sector segueixi on és, serà impossible plantejar qualsevol regulació.

Què els diríeu a tota aquella gent que té una visió pejorativa del que suposa una gestació subrogada?
A: Jo vaig estar deu anys en procés d’adopció i he vist més transparència i més tracte humà en la gestació subrogada que en l’adopció. És la meva experiència. Potser no és la de tothom. Per a mi tot allò que hem viscut és de deu. I ho saben tots els que em coneixen: a mi em costa posar deus.

Sinceritat i una relació ‘molt especial’ amb la gestant

Les dones que varen gestar els fills de na Maria Antònia i n’Antònia viuen a Mallorca des que va esclatar la guerra a Ucraïna i comparteixen amb elles pobles i amistats. “N’Ania ha vengut a la festa de final de curs de ball de bot, la coneix tota l’escola, els nostres veïnats…. Per a tota aquesta gent és indiscutible que entre nosaltres hi ha una relació que va molt més enllà d’una transacció econòmica. Demanaria a totes aquelles persones que tenen una visió endimoniada d’aquest procés, que vulguin anar més enllà i conèixer-ho de prop”, explica Maria Antònia Oliver. “Totes les famílies que conec han explicat el mateix que hem explicat a la nostra filla: que n’Svitlana la va dur vuit mesos dins la panxa perquè la seva mamà no podia. I els nins ho duen d’una manera natural perquè sempre ho hem tractat naturalment. No sé si totes les mares que recorren a la donació d’òvuls, per exemple, exerceixen la mateixa sinceritat”, afegeix Antònia Genovart.