“El que ha mort la fusteria han estat empreses com Ikea”

[pullquote] Sebastià Sansó (Manacor, 1950) és llicenciat en història per la UIB des del 2004 i es va doctorar en aquesta mateixa disciplina el 2008. D’aleshores ençà ha publicat dos llibres que es poden considerar cabdals per comprendre la idiosincràsia manacorina, forjada en molts d’aspectes en un potent sector industrial basat en dos pilars imponents antany, avui tremoladissos: les perles i els mobles. Parlam amb ell de la història i l’actualitat del sector de la fusta a Manacor.
[/pullquote]

De sempre hi ha hagut fusters, a Manacor.
Sí. Sempre hi han tengut importància, sobretot a partir del segle XVIII, en què ja hi havia una quarantena de tallers, on feien feina una persona o dues. Hi havia dues castes de fusters, el fuster gorsser o groller, que feia escales, oremjos per a les sínies, portam… I el fuster primater, que es dedicava sobretot a fer mobles. A partir del segle XIX apareixen els cadirers de fusta blanca, i a principi del segle XX, superada ja la crisi econòmica de final del XIX, s’enceta l’edat d’or dels fusters a Manacor.

És curiós, tants de fusters.
Sí, però totes les empreses grosses eren fundades per forans. No eren manacorins. Als manacorins ja els anava bé amb el que tenien. A Manacor no hi havia inversors. De fet, a molts de pobles de Mallorca més poc importants tenien bancs propis. A Manacor no n’hi havia, només el Monte Pío que va fundar el rector Rubí per fer front als excessos de la usura.

Quins eren aquests grans empresaris forans
Hi havia en Santmartí, que va ser un visionari dins el món de la fusta. En aquell temps el moble es feia completament tot dins el taller. Hi entrava una soca o un Dins la dècada del XX: Santmartí, visionari dins el món de la fusta. El moble es feia completament tot dins el taller. Entrava una soca o un tauló, i sortia el moble ja envernissat. Feren un mostruari amb maquetes que duien per la península. Arribaren a fer làmpades de fusta i tot.

Hi havia altres tallers grossos?
Sí. Hi havia el pollet, en Bauçà, al carrer del Baix Riera… en Mola, al carrer del Pou Fondo… En algun d’aquests tallers hi arribaren a fer feina una seixantena d’homes i 14 o 15 dones.Les dones tant ajudaven a donar l’oli del sinfí com a envernissar o fregar. Tot això passava als anys vint i trenta del segle passat. La guerra ho va tapar una mica.

Quins efectes tengué?
El 1939 el Govern de Franco posa l’assegurança obligatòria. Els mestres pensaren que haurien de pagar tota aquella gent que tenien ocupada. En convenceren molts perquè posassin un talleret per compte propi, els finançaren la maquinària… Aquells fusters feien moltes hores, era com si anassin a escarada. I com que eren autònoms, si es fein mal era el seu problema. Record d’un fuster que dormia al sòtil del taller damunt dos matalassos i si tornava el corrent elèctric, agafava la bicicleta, se n’anava a cercar els empleats i començaven a fer feina, encara que fossin les dues o les tres de la matinada.

Quants de fusters hi va arribar a haver?
Gairebé 500 tallers. Només al carrer de Sant Rafel, per exemple, n’hi havia 16.

I tot això sense tenir matèria primera…
Al segle XVIII es feia feina amb llenya d’aquí: cirerer, pi…, però a partir dels anys trenta i quaranta entra la fusta africana, mbero, teca, bucali…

I realment la fusta era per fer mobles?
A partir del boom dels anys vint i trenta Manacor es converteix en la ciutat del moble. I corr la fama que a Manacor venen molt bons mobles. Els anys cinquanta hi hagué un fuster que ja tengué la idea de vendre mobles desmuntats als Estats Units, com ara ho fa Ikea.

I què va fallar perquè tot això s’hagi anat esvaint?
S’hauria d’haver posat un gabinet de dissenyadors que pensassin mobles nous. Hi havia fusters com en Pastureta o en Pol que eren artistes dibuixant mobles, però això no bastava.

Quan arriba el declivi?
Quan comencen a dur mobles de per la península. Abans d’això molts de fusters se n’anaven a la fira del moble de valència i copiaven idees. A partir dels anys setanta hi hagué una repuntada per fer mobles d’hotel i portam. Més de 2.000 persones hi feien feina, només d’oliveristes n’hi havia setanta tallers. Els oliveristes, per exemple, feien caixetes de música, i compraven les maquinetes de fer música al Japó. Avui només en queda un, en Simó Santandreu.

Avui fan portam, mobles
Sí. El que ha mort la fusteria han estat empreses com Ikea. Una llibreria feta d’un fuster és cent vegades millor que una de comprada a uns grans magatzems.

Veus futur per a l’ofici? S’obren fusteries noves?
Se’n traspassa qualcuna. Fa poc han obert un taller nou, però no és manacorí i es dediquen més a fer decoracins de fusta, adobs de mobles…

Com s’han ajuntat, els fusters?
Hi havia els anys vuitanta una cooperativa de vendes, INREMA, i una de compres, que encara perdura, COFAREMA.

D’on ve la fusta.
Inicialment de la península, però també d’Amèrica, com el Pi Oregón, o l’africana. Els anys vuitanta s’usava molt el pi suec, el que coneixem com a nord, o el faig. La fusta es compra a distribuïdors d’aquí com ara COFAREMA, Es Magatzem, CIMSA…

Les coses deuen haver canviat molt…
Sí. Pensa que un temps els clavillons estriats es feien amb un motlet petit als mateixos tallers. També feien l’aigua cuita amb ossos d’animal. Tots aquells tallerets de fuster feien feina de forma molt especialitzada, unsfeien comodins, els altres cadires, els altres llits… Els tallerets de fuster varen fer doblers perquè feien més hores que un rellotge.

I avui ningú vol ser fuster?
Que un jove avui en dia volgués fer de fuster… no sé si en trobaries.