skip to Main Content

Se’n va un home digne i valent reblit de veritat

El darrer any no s’aturava de dir: “Hi ha res de nou? Encara cerquen?”. Volia trobar son pare, en un acte de valentia i dignitat profundíssim.

“El segon pic també vengueren amb la furgoneta grossa. Mon pare i jo havíem anat a espolsar un ametler que hi ha més amunt de ca nostra, un ametler que encara ara hi és. En Miquel “Pelut” va cridar mon pare: “Toni, vine que hi ha uns senyors que volen parlar amb tu”. Mon pare i en Miquel eren amics, però va haver d’acompanyar-los forçat, què havia de fer ell? Mon pare es va posar el saquet d’ametlles al coll i davallàrem de cap a ca nostra. L’entraren tot d’una dins la furgoneta i d’aquest dia no l’he vist pus mai”, així explicava l’amo en Jaume Morret, Sitges, la desaparició de son pare a Jaume Adrover, en una entrevista publicada a Cent per Cent. Hagué d’esperar vuit dècades per fer-ho.

Fins set anys després de la desaparició d’Antoni Sitges, del Clot, la família no tengué la fe de mort. “Els altres al•lots, emperò, no em volien a jugar amb ells ni a conilló acotat, ‘perquè ets roig, igual que ton pare, que per això el mataren’”.

Antoni Sitges té una stolperstein a la plaça de Son Macià, que s’hi instal·là coincidint amb el centenari de la fundació del llogaret. Antoni Sitges, a més, amb la presència dels seus fills a primera fila, rebé també la reparació i lphomenatge del poble macianer: “Tres són els pilars d’aquest homenatge: és un acte de dignitat, és un acte de justícia, i és un acte que pretén ser de conhort i reconeixement per la família. Ara tots coneixerem la vostra història i el vostre sofriment. I tots vos feim costat”, digué Miquel Sureda, Guinei, en nom de l’associació de veïnats de Son Macià aquell dia. Sureda llegí també un poema, que reproduïm aquí fragmentàriament:

D’un sol cop, queien les metlles.
Braços valents que cada dia lluitaven
per fer envant una família, i un poble.
D’un sol cop, s’endugueren es puntal,
i tot quedà en silenci.
D’un sol cop, fugí el vent de s’era,
i ses feines romangueren pendents,
i el plat a taula, de cop, dificil.
I al dolor del no ser-hi,
el dolor del no “sebre”.
I de cop, el buit, la fosca,
la intempèrie de tots els dies,
i el sol només de cara per al altres.

A banda del compromís amb la memòria de son pare, l’amo en Jaume Morret era també un gran jugador d’estràngol, un joc del qual en va arribar a ser campió del món. Participatiu sempre a tota festa macianera, l’amo en Jaume també va ser un dels pioners de la cèlebre ximbombada macianera dels darrers dies. Va viure en silenci el dol i va viure en silenci les festes del seu poble. Va callar, segurament per una por molt humana, durant més de vuitanta anys. Però no es va amagar mai i va estimar els qui l’envoltaven i els qui feien poble amb ell. Per la seva valentia va ser també que avui son pare té una pedra a la plaça que el recorda i que rebé un homenatge a les Cases Velles amb la presència de tanta de gent. És per gent com ell, també, que Son Macià és avui com és.

Back To Top
Search