“Vèiem l’abús de poder com un sacrifici que havíem de patir”

L’actriu manacorina Francesca Vadell va ser alumna de l’Institut del Teatre i ara, des de l’any 2013, també n’és professora de Tècnica Vocal i als tallers. S’ha manifestat clarament a les xarxes sobre la polèmica pels abusos de poder d’alguns professors suscitada per un reportatge del diari Ara, amb denúncies explícites per part de moltes alumnes del centre.

Com has viscut la tensió d’aquests dies?
El més important és que hi ha unes víctimes que ho han passat molt malament, i tenen tot el meu suport i respecte. Hi ha hagut un abús de poder: com a alumna ho vaig viure. Ho vèiem com un sacrifici havíem de patir per trobar l’èxit. Ha canviat la visió tant de les alumnes com de les docents.

Les víctimes són dones.
Ho ha patit una persona però les altres que estaven dins l’aula també han sofert aquell abús. No és només una qüestió única i exclusivament de gènere. És un abús de poder d’homes cap a alumnes. Hi havia maltractament psicològic. Això deriva d’una metodologia antiga, que criticava i menyspreava i humiliava la persona. S’ha vist que aquest mètode no servia per a res. Moltes persones han patit ansietat, desordres alimentaris, depressió…

I a partir d’ara?
Haurem de fer molta feina per establir confiança i refer ponts. N’haurem de passar un dol. Ha estat dolorós i emocionant. Hem reviscut moments i hem vist que allò que havíem passat no era normal. A una bona part de tots nosaltres ens ha tocat però serà per revisar-nos i per construir una altra manera d’estar dins una aula.

Aquesta mateixa setmana s’ha obert un expedient a l’ESADIB. Està especialment tocat el món del teatre per aquest problema?
No crec que sigui exclusiu del món de les arts i del teatre. La nostra societat és masclista i totalment patriarcal. Ens han posat la lupa i ara s’ha destapat. Potser sí, però, que un dels problemes en el teatre és que l’instrument som nosaltres mateixos. Un arquitecte fa un edifici, i la crítica recau sobre l’edifici. En el nostre cas la crítica recau sobre la persona. Hem de ser molt curosos per construir i criticar allò que volem millorar, des d’una mirada empàtica. Un amic meu em va dir que els alumnes dins classe són majoria, per tant en certa manera ells tenen la veu perquè tota aquesta majoria pugui aflorar.

El problema soterrat hi era, però el protocol no s’ha activat fins que no ha sortit damunt premsa.
Hi ha hagut sentiments de por, que et posarien en dubte, que no series comprès. És el que tota víctima pot arribar a sentir. La por ha regnat. Quan hi ha un abús psicològic no tens coratge per tirar-ho endavant. I enrevoltant hi ha hagut silenci. Tots ens n’hem de fer responsables i assumir la nostra part de culpabilitat. Tot això du molta feina. Ara s’han començat a establir aquests protocols i s’han creat comissions perquè aquests protocols siguin útils i eficaços.

Ja han canviat les coses, idò.
Ens ha capgirat la manera de relacionar-nos entre els professors: hem començat a parlar molt més. Tot això ha suposat un daltabaix emocional que ens pot dur cap a bons camins i bones maneres, perquè no es puguin tornar a reproduir. També hem vist que la d’ara és una generació molt més preparada que la nostra per afrontar casos com els que s’han denunciat: són molt més conscients de tots els abusos que es puguin dur a terme, tenen molt més ull per detectar-ho. Les docents hem après d’elles.

És possible que els abusadors se sentin legitimats per actuar per la majoria d’edat de l’alumnat?
No entendria que això pugui justificar res. L’Institut és un lloc on costa molt entrar. Pareix que quan ets dedins has de passar per allò. Aquesta selecció tan rigorosa pareix que ha de justificar qualsevol abús. Hi ha una certa tradició que diu que has d’estar malament per poder interpretar determinats papers. I no. Hem de construir des de llocs sans. Aquests professors han aprofitat la seva posició i el seu sou públic per dur a terme aquesta perversió i no per servir l’art del teatre i formar els alumnes.