Visca la Constitució… de l’Havana!

* A la imatge: Rosa Domènech, alferes de la columna Macià-Companys, Alcanyís 20 setembre 1936.

Encara que aquesta tampoc pensava en els catalans insulars a l’hora d’atorgar-los drets ciutadans. Així mateix, contemplava la federació amb altres estats o nacions ibèrics, mala peça al teler perquè les Balears i Pitiüses ben poca cosa tenen o res, d’ibèric, però això d’ignorar-nos els uns als altres és una tònica general del nostre país, de fet sol passar en els països ocupats. Els colonitzadors malavegen que els nadius es barallin entre ells, miren d’accentuar-ne les diferències, o sigui tot el possible per mantenir vent en popa la situació colonial. Per aquells que pensin que qualificar-nos de colònia és una exageració, només els recoman repassar les balances fiscals entre els Països Catalans – això que no existeix – i l’Estat espanyol. També poden mirar, si hi ha estadístiques, quants de catalans continentals i insulars figuren als cossos de seguretat estatals – policia estatal i guàrdia civil -, i llavors poden seguir mirant la procedència dels integrants de l’Exèrcit espanyol. I si encara no estan satisfets poden seguir amb la magistratura, l’alt funcionariat, els dirigents d’AENA, i un llarg etc.
L’esmentat projecte de constitució redactat a Cuba del 30 de setembre al 2 d’octubre del 1928, ben prest farà cent anys i seguim amb aquestes, contemplava en els seus articles XVII i XVIII l’organització d’un exèrcit i una força naval catalana, inexistents amb petites excepcions des del s. XVIII.
Existeix actualment una Societat d’Estudis Militars (https://www.estudismilitars.cat) on s’ocupen de qüestions relacionades amb la defensa i la seguretat. Hi podeu trobar documents tan interessants com una proposta defensiva en la futura Escòcia independent i també els diferents projectes de defensa d’altres estats europeus.
Com ja podeu imaginar, del moment que les activitats de l’esmentada associació són públiques, la premsa espanyola adesiara els treu a rotllo, tot escandalitzant-se de la mateixa existència d’aquesta societat. Això no ens ve de nou, perquè ja sabem que els colonitzadors tenen el monopoli de la força armada i els colonitzats res de res. El que sí que sobta una mica, és la reacció dels nostres mateixos compatriotes, segurament de la majoria d’ells. Hi ha partits defensors de l’statu quo que consideren del tot inadequada l’activitat de la SEM, altres, on podem incloure molts de particulars, ens expliquen que com que la Catalunya independent serà tan preciosa, no haurem de mester exèrcit ni marina de guerra que patrulli les nostres costes.
Al nostre país, després de tants de segles, s’ha aconseguit un objectiu del tot planificat, que començà quan es desmantellaren les forces armades catalanes, continentals i insulars, arran de la desfeta de la guerra de Successió (1714), fer-nos creure que naixem genèticament pacifistes, i val més que ens dediquem al comerç o la indústria, darrerament també a la indústria de viatgers, perquè els espanyols ja se’n cuidaran de la policia i de l’exèrcit, nosaltres ens deixarem munyir cada any i tot arreglat, fora passar gens de pena.
Naturalment, la realitat ha anat desmentint aquest postulat ètnicament pacifista, i durant el s. XIX hem tengut guerres carlines, on no tan sols es ventilava l’adhesió a una branca o l’altra de la monarquia sinó moltes altres coses, com l’autogovern, per posar un exemple. La corona espanyola també se’n recordà de nosaltres per anar a Filipines, Cuba o al Marroc, com a carn de canó o de gatzoll rifeny. No cal dir que la sublevació feixista a Espanya, i també a les colònies, motivada en bona part pels desvergonyits intents de recuperar les nostres llibertats nacionals, desfermà una onada de violència a la qual molts de compatriotes no els quedà altre remei que entomar i fer-hi front. Seria gros oblidar Vicent Rojo Lluch, Vicenç Guarner, Frederic Escofet, Felip Diaz Sandino, Andreu Xandri, Rosa Domènech,… i una enorme filera de militars catalans que combateren, amb els mitjans esquifits de què disposaren, el feixisme i l’ocupació que s’arribaria a produir en alguns llocs el mateix 1936 (Mallorca i les Pitiüses) i en altres el 1939.