Davant tanta d’acritud, sense perdre la dolçor

Ha estat una bomba. La setmana passada el tennista Rafel Nadal sortia del silenci mediàtic a Manacor. La seva figura esportiva, immensa, inigualable, històrica, èpica i mítica anava sempre acompanyada d’una prudència a l’hora de manifestar-se dins l’arena política i mediàtica manacorina i, fins i tot, insular. Nadal, però, arran d’unes declaracions del batle Miquel Oliver per a un reportatge del portal El Confidencial, va decidir respondre. Ell, o el seu entorn, això no ho sabrem mai. El cert és que el tennista és qui signa la carta, que, a més, està escrita en primera persona. Sorprèn que una persona de la categoria humana, econòmica i mediàtica de Nadal entri en unes misèries com les que exposa a la seva carta, amb una argumentació que al cap i a la fi no fa més que confirmar el que diu el batle en les seves declaracions. Que ell, Rafel Nadal, sí que va rebre un tracte de favor i privilegi per part del Govern Balear, que li ha fet dues lleis a posta perquè pugui, primer, construir el centre de tecnificació, i segon, perquè el pugui ampliar. Un centre de tecnificació que s’ha convertit en competència ferotge de gimnasos i altres centres esportius manacorins. Un centre de tecnificació que és, sense dissimular-ho gens, un hotel en un sòl rústic que hagué de ser requalificat. Un centre de tecnificació que, a més serveix de pont amb el nucli urbà perquè el mateix Nadal, o el seu entorn, puguin construir dos centenars llargsDavant tanta d’acritud, sense perdre la dolçor d’habitatges entre el centre esportiu i Fartàritx. El tennista, però, després d’agrair el privilegi de què ha gaudit, retreu miserablement allò que haurà de donar al poble de Manacor a canvi, que és molt menys del que hauria de donar qualsevol urbanitzador que hagués fet les coses per la via prescrita per la llei vigent.

És una llàstima, perquè tot plegat el desacredita, a ell, que sempre s’havia mantengut al marge de polèmiques. Era el seu entorn, el que sempre era qüestionat, però la figura del tennista semblava moure’s per sobre del bé i del mal, per damunt de polèmiques que, pensàvem, ell devia considerar estèrils. No ha estat així.

Mentrestant, Miquel Oliver ha suportat estoicament els atacs de la Brunete mediàtica espanyola, mentre veia com l’extrema dreta s’apropiava del símbol de Nadal. Oliver, malgrat tot, sense perdre la dolçor entre tanta acritud, ha mantengut el que va dir el primer dia, i el que el mateix Nadal reconeixia a la seva carta: un tracte de favor, una llei a posta per poder construir i ampliar el centre de tecnificació.

No els va bé, als poderosos, tenir contraris asseguts a les cadires de comandament. Però tampoc no li va bé, al poble, tenir poderosos superbs que no són capaços de reconèixer i agrair, sense retreure misèries, els tractes de favor que han rebut. No s’ha dit, encara, la darrera paraula. I no seria sobrera, tampoc, una trobada entre les dues persones, Oliver i Nadal, Nadal i Oliver, per posar els punts sobre les is i aclarir termes. Qui la proposarà? Qui dirà que no vol aquesta trobada?