Els referents del “redol”

Després de mesos a Twitter llegint teoritzacions sobre el redol (o gent del pal), Toni Jaume Martorell va definir el concepte a una crònica per a S’Altra Música. Les seves paraules foren: «sector de la societat illenca establerta sobretot al Pla de Mallorca, part de Quíbia i en menor mesura al Raiguer, que consumeix esdeveniments culturals i festius, comparteix gust musical i una ideologia política (almenys a grans trets) i es topa, constantment, als indrets assenyalats».

Com ell bé diu a l’article, de redols , n’hi ha molts, però quan parlam de la MoboFest, els concerts de Can Lliro, els dijous a Hortella o els directes de Pati de Butaques sabem a quin redol ens referim. Dins aquest conjunt de persones, es comparteixen uns referents culturals i polítics similars, com a mínim a escala illenca, i, socialment, aquestes icones culturetes –que pràcticament sempre són homes– es comenten, s’interpreten i s’alaben quan treuen disc, novel·la, llibre d’assaig o obra de teatre.

A aquesta bateria de figures intel·lectuals nostrades els afecta d’una manera especial la gent del pal perquè hi són propers i hi mantenen connexions. Per això, és molt fàcil que a nosaltres, el populatxo del redol , ens arribin els seus secrets, històries negres o llegendes. A vegades no se sap res clar –és el que tenen els rumors!–, però els xafardeigs es conten.

Lamentablement, el que ens arriba d’aquests referents polítics i culturals de la gent del pal quasi sempre gira entorn del fet de mantenir relacions sexuals amb al·lotes molt més joves que ells. És habitual sentir que un d’aquests homes progressistes, d’esquerres, cultes i de mitjana edat corri darrere nines de devuit anys (i no comentaré els motius sobre per què està malament, ja que entenc que en aquesta idea no hi ha debat).

Estam parlant d’una comunitat de Ristos Mejides o Leonardos DiCaprios a la mallorquina, que duen les seves pràctiques sense molt de secret. Així mateix, els referents del redol envolten dones joveníssimes de manera sistemàtica i reiterada i, a més, com el presentador de televisió o l’actor, cada un d’ells compta amb un embalatge de defensors de les seves produccions culturals o polítiques i també de la seva persona.

I què hem de fer davant això? Hem de pensar que, si una història és vox populi, deu ser perquè és vera? Defensarem que fins que no hàgim viscut de primera mà els mites dels assenyalats no ens els creurem? O hem de tornar a encetar la discussió tòpica de si s’ha de separar l’artista de la seva obra?

Durant molts d’anys he tengut clar que la cancel·lació d’aquests personatges –amb una possible revisió futura de cada cas– era el més adequat. Però què passa amb els nostres intel·lectuals de referència de qui no ens ha arribat encara cap dels seus draps bruts? No podem condemnar tots els homes, però tampoc ens en podem refiar del tot (o això és el que diu la nostra experiència).

Als humans ens costa deixar enrere a qui admiram del circuit cultural perquè en deixar d’enaltir les figures intel·lectuals assenyalades sorgeix el mateix problema que, per exemple, quan es planteja d’aturar de cantar una cançó masclista: ja s’ha construït una relació emocional amb l’objecte adorat i la tasca de tallar-la no és tan senzilla, ja que consisteix a deixar enrere aquest lligam afectiu. Així, per ser capaços de pair la caiguda dels nostres referents és necessari no haver-los idealitzat tant, sent conscients que no són incondicionalment bons. De totes maneres, la situació generalitzada es pot capgirar simplement intentant que, en un futur, el redol que vengui no hagi de sentir les mateixes històries. Qui ho critica ara no ha de ser qui ho faci després.