Miquel Àngel Riera: la recerca de la bellesa i l’interès per la cosa humana

Montserrat Nadal

El conferenciant orientà la seva xerrada en el tractament de dues qüestions cabdals en la vida i l’obra de Miquel Àngel Riera: la concepció que tenia de l’ofici de l’escriptor, i la seva visió de la literatura. Rosselló comentà que Riera tenia “un concepte insòlit de què suposava ser escriptor”, gens usual en el món de les lletres de l’època, ja que defensava que l’escriptor és “un ésser superior que fa quelcom més que escriure llibres”, de la mateixa manera que el Romanticisme va definir aquest concepte i el de la literatura, “una creació sagrada, diferent de la resta de les arts”.

Un altre dels aspectes que Rosselló destacà fou que Miquel Àngel Riera va ser “un escriptor autodidacte, que aprengué l’ofici a força de llegir els grans autors, als quals va anar coneixent a poc a poc”. En aquella època de finals de la Guerra Civil i de ple franquisme, a Manacor hi havia un grup d’escriptors joves que formaren el seu món literari, en el qual coincidí amb companys com Guillem d’Efak o Jaume Vidal i Alcover. És també al llarg d’aquests anys que coneix els autors que l’influiran més tard en la seva obra poètica, com García Lorca, els autors de la Generació del 27 i, sobretot, Vicente Aleixandre, amb qui mantendrà una fluida relació epistolar.

El ponent insistí molt en el concepte que Miquel Àngel Riera tenia de la tasca de la creació literària i de l’ofici d’escriptor. La seva havia de ser una tasca “fruit de l’esforç, d’un treball rigorós no només en l’aspecte formal sinó també en el conceptual”; l’obra que en sortís havia d’estar “molt ben feta, com a resultat d’un procés amb una autoexigència molt rigorosa”.

Rosselló introduí les dues grans qüestions que, per damunt de tot, marcaren l’obra literària de Riera: l’interès per la condició humana, i el seu concepte de bellesa. Per una banda, per tant, la seva intenció irrenunciable de reflectir en els seus llibres tot allò que fes referència a l’ésser humà, amb totes les seves grandeses i, també, amb les seves misèries; capaç alhora de les accions més nobles i de les més repoblaves. La literatura esdevé, així, “una investigació de l’ésser humà, fins als darrers racons de la seva ànima”; per aquest motiu, no es pot dedicar a inventar mons irreals o que siguin fruit de la fantasia de l’autor.

Per l’altra banda, el seu gust per la bellesa, amb la qual s’havia ben compromès. En un poema de La bellesa de l’home, Riera diu “la bellesa de l’home és que crea bellesa”; per tant, és possible l’ordenació del caos, besllumar l’equilibri dels déus a partir de saber-se integrat radicalment en el món.

Pere Rosselló esmentà que Miquel Àngel Riera va ser un escriptor “compromès amb la literatura i amb si mateix”, amb un altíssim concepte de la literatura com una art de creació en contra de la literatura comercial. El ponent comentà que Riera mai “no va estar disposat a rebaixar el seu nivell literari per tal de poder aconseguir més públic”, ja que considerava que la literatura era “superior a totes les altres arts”, alhora que un mitjà per a poder “sobreviure als efectes inexorables de la mort”.

El conferenciant acabà la seva intervenció tot referint-se a l’exigència de qualitat que en tot moment es donà en l’obra de Riera, desitjós de dur a terme “una obra perfecta, perquè estimava aquests països” (els Catalans), convençut que la seva producció “els podia donar un relleu en el món i en l’àmbit cultural del nostre entorn”.