skip to Main Content

“Veure la cara d’il·lusió d’un menut que la pilota fa més comú que ell no té preu”

Antoni Mercant (Manacor, 1954) és graduat social, però molts el recordaran sempre com el primer president del Bàsquet Manacor, entitat que va liderar durant els seus dotze primers anys de vida.

El Bàsquet Manacor venia després del Perles… explica’ns com va ser aquella transició?
Un any abans de fundar el Bàsquet Manacor, les Perles varen abandonar el vaixell. Aquell any encara jugàrem amb el nom de Perles Manacor, perquè ens havien dit que continuarien donant la subvenció, però a l’hora de la veritat no va ser així. Ens enganaren “com a xinos” i diguérem “si se n’han de riure de nosaltres, podem prescindir d’ells”, i així va ser com fundàrem el Bàsquet Manacor.

Com va anar el canvi?
Vàrem intentar reflotar un vaixell que feia aigua de pertot, perquè la gent s’havia desil·lusionat. Havíem passat de tenir un patrocinador que t’ho paga tot, a no tenir ningú. Canviam el nom i feim un club nou. Record que anàrem cinc persones a cal notari per crear el club nou. No em varen faltar ajudes en cap moment. Jo era un més entre els altres i férem el Bàsquet manacor. La veritat és que estic molt orgullós d’haver ajudat, perquè jo venia del món del futbol. Però tenia nocions de com es duia un club, perquè havia estat relacionat amb l’Olímpic molts d’anys.

I els jugadors del Perles passaren al Bàsquet Manacor…
Bé, trobàrem el paner buit. La gent s’havia desmotivat perquè ja sabien que les Perles no donarien doblers. Ens va costar molt convèncer jugadors sèniors i jugadores sèniors, perquè estaven com a desenganats, però he d’agrair que tots ens donaren un vot de confiança que amb el temps s’ha demostrat que era bo. El bàsquet ha crescut. Avui tenen doblades pràcticament totes les categories, i per a mi és un orgull haver ajduat amb les meves poques possibilitats de saber. El mèrit és de moltes persones.

Com ho féreu per suplir un patrocinador únic com les Perles?
Ens donaven dos milions i mig cada temporada… Si no ho record malament els equips de base costaven 300.000 pesstes. Trobàrem gent que va voler col·laborar amb nosaltres i que va dir “venga, endavant”. a banda d’això també hi havia les quotes que pagaven els al·lots. Però jo sempre vaig dir una cosa: els doblers dels al·lots són per als al·lots, no poden anar a l’equip sènior. També férem que tots els equips base es desplaçassin sempre en autocar. Per res voldria que un pare hagues pogut tenir una topada amb un parell d’al·lots dins el cotxe.

Un club amb molta de gent implicada, però amb equips sèniors que no arriben mai a les categories professionals. Per què?
A Manacor si volem tenir, de l’esport que sigui, equips a categories superiors el primer que hem de tenir són instal·lacions, hi ha una manca tan grossa d’instal·lacions esportives que espanta. A tots els esports tenim manacorins que han estat campions d’Europa o del món. Però no tenim instal·lacions.

I quan començàreu devia estar pitjor.
No teníem instal·lacions per entrenar. Na Capellera no estava fet. I anàrem a la Salle, on ens reasfaltaren les pistes del pati, que eren exteriors, i a qui li tocàs hi entrenava, tant d’hivern com d’estiu… I avui de pistes de bàsquet en condicions a Manacor, en tenim una… perquè Na Capellera… bé, “aceptamos pulpo como animal de compañía”. I això s’hauria de tenir en compte, perquè tots aquests clubs a part de fer una labor esportiva també fan una labor social. Hi ha més de 1.000 joves que en comptes de ser al carrer fent l’annerot aprenen una educació dins els seus clubs.

Quan arribàreu ja hi havia equips femenins? Continuàreu la mateixa línia?
Sí, i a més vàrem fomentar que hi hagués totes les categories de bàsquet femení, perquè no estaven totes cobertes. L’equip mini va fer campió de Balears, amb José Montoya d’entrenador. Ho potenciàrem en el que poguérem. En el bàsquet no hi ha hagut mai discriminació.

Penses que l’Ajuntament us hauria d’haver ajudat més?
Et seré molt franc i sincer: si vols un equip de campanetes, paga’l. No crec en les subvencions. Ara bé, si jo puc pagar un equip de campanetes, el meu ajuntament m’ha de respondre amb una insta·lació així com toca. Imagina’t que tenim l’ocasió d’ajuntar alguns jugadors bons d’aquí i algusn de fora i feim un equip de segona. On el feim jugar? El Palma Futsal ja ens va fugir per aquest mateix motiu…

I m’és enllà del primer equip, amb què us podia ajudar?
L’Ajuntament podria gastar qualque dobleret per fer cursets per a entrenadors, dur qualque entrenador important, sense que faci falta pegar al cel-ras, fer xerrades, entrenaments, clínics… Però del temps que vaig estar dins el bàsquet només puc agrair coses a l’Ajuntament, perquè en el que els vaig demanar m’ajudaren, es feren càrrec del lloguer de la Salle, la il·luminació defora, no són grans inversions però és una ajuda. D’aquesta manera podíem destinar més doblers a la gent que es cuidava dels nins… Els entrenadors arriben a perdre moltes d’hores aquí dedins…

Conta’ns qualque anècdota.
Mira, sobretot passes molt de gust de veure jugar els menuts. Veure la cara d’il·lusió d’aquell al·lot que la pilota fa més comú que ell no té preu. Les situacions dolentes, les pos dins el sac de l’oblit. Dins l’esport es fan amics. Contraris, pocs.

“Els primers anys varen ser molt durs”

Raül Castrillo va ser durant anys la mà dreta d’Antoni Mercant dins el Bàsquet Manacor. Ens conta que “els primers anys varen ser molt durs, quan es va morir Pedro Riche, es va acabar la relació econòmica de les Perles amb el bàsquet”. Castrillo recorda nostàlgic que “vàrem haver de començar a cercar doblers i a espònsors, però ho vàrem treure, no volíem seguir donant publiitat a una empresa que ja no ens donava doblers”. Un altre dels moments complicats va ser “quan es va fundar el Zona 5, hi va haver un poc de malestar dins el club però també es va superar”, recorda. Castrillo, que es cuidava de l’àrea econòmica, també recorda que “quan començàrem ni tan sols cobríem totes les categories. Avui el club s’ha fet molt gran i és un referent dins Manacor i també dins Mallorca”, alhora que explica que “nosaltres miràvem molt la part social, la directiva d’aquell moment no proveníem del bàsquet, ens hi havíem ficat perquè érem pares de jugadors i jugadores”.

Back To Top
×Close search
Search