“L’estètica de l’art de la revolta és reiterativa”

Toni Galmés ha presentat el llibre Groc: Història gràfica d’una lluita. El dibuixant i historiador de l’art manacorí és il·lustrador de les campanyes d’Omnium Cultural.

Quin és l’embrió de Groc? D’on neix la idea de fer aquest llibre?
Això és un encàrreg de l’editorial Comanegra. Jo vaig participar a les campanyes d’Òmnium, en vaig fer els dibuixos, però les campanyes no són meves, això està bé dir-ho. Els dibuixants just som l’eina.
Tot el que ha anat passant d’ençà dels primers dibuixos, amb la importància que varen agafar els retrats, etc. ha donat per reflexionar sobre moltes coses. Groc és un un llibre de reflexió. Són devuit capítols en els quals analitzam què ha suposat a nivell gràfic el Procés. No és un llibre de política, és més de l’àmbit de la història de l’art i del disseny. Es fonamenta bàsicament en dues tesis.

Quines són aquestes tesis?
La primera és que l’estètica de l’art de la revolta és reiterativa. Nosaltres no inventam res, ens inspiram en models precedents. Aquesta transcendència dels cartells s’havia vist per exemple als anys 60 a Nova York, el Maig del 68 a França… El dibuix emblemàtic de la cara amb la boca tapada, s’havia vist també en el cas de la Torna, el 1976. El cas dels retrats tampoc no és res nou. Nosaltres amb els retrats intentàvem llevar el caire polític i donar-n’hi un de més humà. Les fotografies no afavorien aquesta idea. Aleshores cercant, cercant, ens inspiràrem en la campanya d’Obama del 2008. Fixau-vos que recordam aquest dibuix. És universalment famós. El mateix passa amb el Che Guevara, recordam més el dibuix, tothom el coneix.
La segona tesi del llibre és que la viralitat, a nivell gràfic, no depèn del dibuixant, sinó dels sentiments de les persones. La gent s’ha sentit molt indignada i s’ha vist representada en les imatges, i els ha donat volada. Però n’hi ha prou amb que intentis ser viral per no ser-ho. Depèn de la gent.

Al llibre no només hi ha dibuixos teus, no?
És que en realitat, a nivell gràfic, el moviment que s’ha creat en torn del procés ha estat molt important. Ha estat un moviment transversal sense líders clars, on molta gent hi ha fet aportacions. Vull destacar la tasca de Jordi Calvís, dibuixant de l’ANC, amb el qual hem fet feina des de l’Òmnium, en paral·lel. Però hi ha hagut molts d’il·lustradors, grafistes, dibuixants, que han fet imatges a favor del procés, en aquest sentit he fet una recerca de les persones que hi han participat. Jo he tengut la sort que em va cridar l’Òmnium i ells encertaren amb la campanya.

El llibre s’ha presentat a Catalunya, dia 11 de setembre, coincidint amb la diada… Com va anar? Veurem presentació a Mallorca?
Sí, la presentació va anar molt bé. Era un dia especial, i la gent estava molt interessada. Una de les inquietuds que té ara la gent és entorn el tema dels llaços. I en vàrem parlar.

I quin és el teu parer?
Mira, els llaços evidentment es vinculen a la llibertat d’expressió, i és la manera que té la gent de mostrar el seu rebuig al fet que hi hagi presos. Una jutgessa ha dit que penjar o llevar llaços és el mateix. D’altres advocats ho contradiuen, en el sentit que llevar llaços és trepitjar la llibertat de l’altre. Això és el que hi ha des del punt de vista legal.
Des d’un punt de vista estètic, és el mateix. Els llaços són una sofisticació de les pintades, i no hi ha cap ordenança que ho reguli. És un crit d’atenció, és un fet provocatiu; igual que llevar-los. Jo crec que no ens han d’ennigular la vista; dels llaços, tal dia en farà un any. És un debat eixorc.
Respecte la segona pregunta, probablement a finals d’octubre hi haurà presentació del llibre a Manacor.