“36+1 parla d’uns fets traumàtics amb senzillesa”

La programació a la Sala La Fornal segueix endavant. Aquesta setmana es podrà veure L’home del vol vertical i pel dia 6 de febrer un concert de Damià Timoner. Entre mig, dia 31 de gener està previst, l’espectacle 36+1, signat per la companyia Inútils Mots i que ja va presentar fa anys el magnífic La idea d’Europa. Aquesta vegada de la mà de l’actriu Maria Pla presenta una visió íntima dels fets que es van produir a partir del juliol de 1936 amb el cop d’estat franquista. Aquesta visió és a partir del poeta Ricard Creus (Barcelona 1928) quan, aquest, encara només era un nin. En parlam en aquesta entrevista a Maria Pla, actriu, directora i docent, i que ha format part d’alguns espectacles signats per grans directors: La mort d’Ivan Ilitx i Questi fantasmi amb Oriol Broggi, La dona d’abans amb Thomas Sauerteig, o El Poema de Nadal amb Esteve Polls.

Joan Gomila – Sala La Fornal

Maria, una dona es posa en la pell de la visió d’un home que explica des dels seus ulls d’infant els fets ocorreguts el 1936. Com es fa aquest procés?
A mi m´agrada dir que qui parla a 36+1 és un individu qualsevol, algú que parla d´uns fets traumàtics amb senzillesa, tant és si és home o dona. Amb els poemes de Ricard Creus és possible només canviant el gènere de les frases. Molt pocs poemes del 36 fan referència explícita al gènere, aquests òbviament no els podia incorporar, però realment tampoc entraven en la meva tria perquè el que jo pretenia era un espectacle el màxim d´universal. Ricard Creus escriu 36 poemes… El 1978, té cinquanta anys, és des de l´adult que ens parla. Primer dels sentiments del nen enmig de la guerra, després de la desolació del jove que ha de madurar durant la postguerra i finalment com l’adult en la lluita per la recuperació de les llibertats democràtiques. 36+1 dona veu a aquests llargs anys de silenci…

L’escenificació té els fonaments damunt el lirisme que posa Creus, però hi ha l’escenografia, el moviment, tot això amb un important espai sonor?
Quan vaig començar a treballar en el projecte vaig imaginar i descriure tota una escenografia plena d’objectes que d’una manera simbòlica connectessin amb el relat. Tot va quedar en això, en una descripció i uns esbossos que no es van materialitzar mai. Ja des del començament dels assajos es van anar imposant l’espai buit, i l’essència del moviment. Les potents imatges que recrea el text de Ricard Creus es formen en la imaginació de l’espectador, i l’espai teatral, buit, es converteix en un carrer, un terrat, un estat d’ànim… El del seu propi record, cadascú hi pot veure les seves pròpies imatges… En algun moment, però també calia poder contextualitzar, per això l’espai sonor és a vegades descriptiu; d’altres reforça una emoció, d’altres la contradiu amb ironia…

Com tractau el drama de l’infant que veu la guerra sense redundar en la tragèdia d’aquells dies?
Tot és mèrit d’en Ricard Creus. Escriu des de la senzillesa, des de l’acceptació de la realitat tal com és, acceptant la guerra, la repressió i la manca de llibertat però fent-hi front amb la necessitat de continuar vivint, de continuar dempeus, talment com ara.

Per què el títol 36+1?
Com que parlo d’un temps antic m’agradava que el títol jugués en un altre sentit, que donés la pista que no es tractava només d’una recreació nostàlgica, que creés una mica d’incògnita. Vol significar que l’espectacle neix dels fets del 36 i la suma és tot el que, com a conseqüència, va venir després. Algú em va dir que no li agradava, que no s’entenia prou, vaig dubtar, però al final vaig pensar que no sempre cal entendre-ho tot…Aquest u també fa referència a l’únic poema de la tria que no és de 36 poemes a partir del 36 ni de Ricard Creus, és de l’Ovidi Montllor. Hi és perquè encaixa plenament en l’univers de Creus, però també com un homenatge personal a l’Ovidi, el considero el màxim referent, un mestre de la paraula. Quan ell parla jo callo.