“Hi ha condicionants com la classe social o l’ètnia que, amb el gènere, també són causa de desigualtats en la ciència”

Camelia López Deflory és doctora en Infermeria i professora a la UIB. Investiga temes relacionats amb l’acció política de les infermeres. L’entrevistam amb motiu del Dia Internacional de la Dona i la Nina en la Ciència (11 de febrer).

Quines són les teves àrees d’interès i les teves línies principals d’investigació?
La meva recerca s’emmarca dins una línia d’investigació que, per una banda, pretén fer un diagnòstic i una crítica a qüestions que afecten negativament la professió infermera i la prestació de cures infermeres a la societat, i que, per altra banda, cerca desenvolupar idees que responguin a aquestes qüestions i que en permetin la seva transformació. La meva tesi doctoral es va interessar en l’estudi de com les infermeres projecten la idea de la justícia social i política dins les organitzacions de salut i com afronten els reptes de la transformació de les organitzacions de salut quan l’ordre que regeix el seu funcionament no ressona amb elles mateixes, amb qui són, com comprenen les cures, amb què fan i com esperen ser reconegudes. En aquests moments em trob donant les meves primeres passes postdoctorals i interessant-me, especialment, en qüestions relacionades amb l’acció política de les infermeres i la dimensió ètica i política de les cures, per a generar coneixement que permeti cuidar més i millor de qui cuida.

Què t’ha aportat, personalment i professionalment, dedicar-te a la recerca?
La recerca constitueix per a mi una manera de relacionar-me amb el món i de fer-hi una contribució perquè sigui una mica més just. A nivell professional, m’ha permès exercir la meva professió a un àmbit de pràctica poc habitual per a les infermeres, que és precisament l’àmbit de la docència i de la investigació a l’entorn universitari, des del qual puc participar en la formació de les properes generacions d’infermeres i puc produir un impacte sobre positiu per al futur de la meva professió i de les persones que l’exerceixen. A banda, també m’ha permès desenvolupar destreses de raonament crític, de treball en equip, de comunicació oral i escrita, de creació de xarxa amb investigadors d’altres indrets del món, que crec que són destreses que puc aplicar tant a la meva vida personal com professional.

Hi ha una “cara B”, en aquest món? Quines són les coses menys positives de la investigació?
Sí, la recerca també té una cara B i és important prendre’n consciència per poder afrontar-la i no sortir-ne gaire malparat/da. Podria dir que és un món que, en general, demana ser capaç de conviure amb la pressió afegida que suposa dedicar-se a un àmbit d’exercici professional que es troba dominat per valors que remeten a idees neoliberals d’excel·lència, innovació, optimització i productivitat, entre d’altres, que primen sobre idees de justícia, equitat, participació, solidaritat i bé comú. Els investigadors i investigadores ens trobam immersos en un sistema on molt sovint es valora més la quantitat de les publicacions científiques sobre la qualitat, on les oportunitats de finançament de la recerca són escasses i deixen als marges moltes àrees de coneixement, on els sistemes de reconeixement dels investigadors no són sensibles a les qüestions de gènere… És complicat prendre posició i romandre fidel als propis valors en aquest context, i més essent dona, però és necessari, i quasi diria que és un deure.

Com creus que ha evolucionat, en general, el paper de les dones en l’àmbit científic?
M’agrada que parlis del paper de la dona en la ciència perquè pens que, de manera sistemàtica, associem la qüestió de les dones en la ciència a una qüestió merament numèrica. Els percentatges són importants, però són insuficients i és necessari parar atenció a molts altres elements que també influeixen en la representació de les dones en les estructures institucionals. Front a les mètriques, ens hauríem de fer altres preguntes que permetin comprendre en profunditat les vivències que fan les dones del seu procés d’incorporació i de desenvolupament al món de la ciència. Aquestes preguntes ens ajudarien a entendre que darrere els nombres hi ha històries de dones que han estat o continuen essent invisibles en els grups de recerca, projectes d’investigació i producció científica; que han estat o continuen essent escassament o erròniament reconegudes; i que han hagut de fer front o que continuen fent front a majors dificultats que els seus companys, per exemple en relació amb la conciliació laboral, per progressar en la seva carrera acadèmica.

I en la teva disciplina?
Les dones investigadores són ara més nombroses en els camps de la ciència, de la tecnologia, de la enginyeria i de les matemàtiques. En el cas del camp de la infermeria, les infermeres formem una professió feminitzada i representada en la seva majoria per dones, pel que, conseqüentment, també som més dones en l’àmbit de la recerca. Cada vegada són més les infermeres que dediquen part de la seva activitat professional a la recerca. No obstant això, són moltes les dificultats a què han de fer front per poder liderar projectes d’investigació, ja que molt sovint no disposen de les condicions necessàries per dur-los a terme: el temps, els recursos econòmics, el suport institucional, etc. Cal dir, així mateix, que en el camp de la Infermeria en general i de la recerca infermera també existeix un sostre de vidre.

Vols afegir res més?
Sí, m’agradaria afegir que quan parlam de dones i ciència em sembla important fer-ho des d’una mirada àmplia i plural, que contempli que existeixen diferents determinants com la classe social o l’ètnia que, entrellaçats al gènere, també són causa de desigualtats en el món científic. Per a mi això també és parlar d’equitat en la ciència.