La memòria indeleble de les pedres

Antoni Riera

Fotos: Miquel Àngel Cabrer

Viure és un passar pena pel destí dels nostres morts. Això és el que mostren esglésies i cementeris en referència als qui no hi són. El culte als morts, ens recorda l’historiador de l’art Miquel Àngel Cabrer, estava vinculat a les parròquies i de fet els enterraments es feien a l’interior de les esglésies o a l’exterior immediat d’aquestes, depenent del poder adquisitiu de cadascú. A partir del segle XVIII, gràcies a l’impuls científic i higienista de la Il·lustració, es pren consciència que, per salubritat i salut pública els cementeris no podien estar a l’interior dels nuclis urbans. És així que la majoria de cementeris es construïren a les foranes  dels pobles durant el segle XIX. Només poblets molt petits com Deià o Orient han pogut conservar a Mallorca els seus cementeris  anteriors a aquest segle i vinculats a l’església del poble. A la nostra comarca, diu Miquel Àngel Cabrer, el cementeri més destacat patrimonialment és el de Felanitx, perquè és el més antic i correspon a un poble gran. El de Manacor hauria estat per l’estil, si no s’hagués canviat la ubicació del Pla de Son Mas per la de Son Coletes actual, als anys cinquanta. Aquests nous cementeris s’ordenen a partir d’un urbanisme racional, i d’una forma geomètrica, que els permet racionalitzar l’espai i optimitzar-lo, amb parterres, passadissos i tombes.

A partir de la Segona República espanyola es coneix en els  cementeris també una desvinculació tímida del fet religiós i és  per això que s’hi poden trobar també motius més relacionats amb una visió laica de la mort i no tan sotmesa als dogmes de cap religió, ni tan sols  de la catòlica.

Predel·la del retaule de les Ànimes, parròquia de sa Pobla, pintura sobre taula (finals del s. XVI o inicis del s. XVII): a través de la pregària dels vius, les ànimes que estan al Purgatori en poden ser rescatades. Passen tot un itinerari, creuen un pont, algunes cauen al llac, i les que arriben finalment són revestides de blanc per un àngel com a ànimes salvades.

L’àngel trist
Escultura funerària al cementiri de Palma (1935), obra de l’escultor manacorí Miquel Vadell: el tema de l’àngel en actitud trista és un motiu funerari propi del Romanticisme que es perllonga fins l’actualitat, entre l’evocació cristiana i la desesperació pagana.

Pilat se’n renta les mans…
Tot i que n’hagi perdut el nom, el Crist de Manacor era l’invocat per al rescat de les Ànimes del Purgatori: en el s. XVIII la capella de les ànimes de l’antiga església fou vestida amb pintures sobre la Passió, ara comprimides a la capella del Sant Crist. Aquí teniu un fragment de Crist davant Pilat, pintat per Esteve Sanxo a la segona meitat s. XVIII.

Influència maçona a Maó
Cementiri de Maó, primera meitat s. XIX: els cementeris de Menorca estan presidits per un obelisc. La capella roman en el cos d’entrada. Influència maçona?

Civil
Aquesta placa del cementeri de Maó recorda que tothom davant la mort i davant el poble té dret a una “sepultura honrosa”, siqui quina sigui la seva confessió, si en té.

Tempus fugit
Fragment de làpida (s. XIX) al cementeri de Sóller, on apareix el motiu del pas del temps vinculat a la mort (tempus fugit). Es tracta, sens dubte, d’una visió més laïcitzant de la mort.

La mort ens iguala també en el dolor
Conjunt escultòric realitzat per Josep Llimona (Cementeri de Sóller, inicis s. XX): el cadàver de Crist acompanyat pel dol dels seus propers era una manera de cristianitzar la iconografia romàntica. El dolor dels amics i la mare de Crist és el mateix que tots patim quan mor un ésser estimat.

Ni papes, ni reis ni bisbes, ningú se’n salva
Quadret del retaule de la capella de les Ànimes a la parròquia de Santa Eugènia, pintura sobre taula s. XVII: la mort també arremet contra papes reis i bisbes. Ningú se salva de l’acció de la parca.

Capella del cementiri de Campos (s. XIX): els cementiris de fora la vila ja segueixen les pautes d’una ordenació racional, concordant amb l’urbanisme modern. El neoclassicisme fou el primer estil arquitectònic dels cementiris moderns. En aquest cas la capella del cementiri de Campos rescata un motiu molt divulgat durant el classicisme, el del Panteó d’Agripa (Romas, s. II), versionat i i simplificat de múltiples maneres.