Les capelles de monges (II): el domini de l’eclecticisme

Miquel Àngel Cabrer

Aquest període de la Història de l’Art, i molt especialment del religiós, es caracteritza per la falta d’originalitat a què obliga la referència a estils del passat (“revival”, que es concreten amb el prefix “neo-“): neo-romànic, neo-gòtic, neo-renaixentista, neo-barroc… Només el modernisme serà un estil que aportarà un nou llenguatge, tot i que sovint alimentant-se d’estils més propis del passat (especialment del neo-gòtic).

La historiografia de l’art tradicionalment ha vengut a considerar els diferents eclecticismes i revivals com un període decadent de la Història de l’Art, per la qual cosa fa falta revisar aquest patrimoni més enllà de prejudicis estilístics.

Sovint els convents de monges fundats en aqueixa època no s’aixequen totalment de nova planta, per tant, no adopten la distribució de la tradicional arquitectura conventual (claustre, refetor, sala capitular…), sinó més bé adaptant-se a les donacions locals, basats normalment en una casa més o manco senyorial, sense possibilitats econòmiques prou potents per reedificar la totalitat de l’edifici (així ho veim en les cases conventuals manacorines de les franciscanes i de la Caritat). Sovint la capella és un espai privat sense accés a l’exterior, no orientats a una funció pública, i adaptant-se a un espai interior domèstic, però altres vegades es construeixen capelles amb façana al carrer, és llavors quan s’esdevenen més monumentals.En aquests darrers casos, normalment obeiran a una sèrie de característiques concretes: dominarà el neogòtic (tot i que, per exemple, la desapareguda de la Sagrada Família era d’estil modernista, o la de les franciscanes neorenaixentista). En els casos en què sigui neogòtica dominarà un model simple de nau única, sense capelles laterals, de petites dimensions.