Morir quan cal

Tomeu Matamalas

Dissabte 31 de juliol i diumenge 1 d’agost, seguint la seva política d’oferir productes teatrals alternatius de qualitat, es va presentar a la sala La Fornal de Manacor Morir quan cal, una lectura dramatitzada basada en la novel·la del mateix títol de Miquel Àngel Riera, que el 1973 va obtenir el premi Sant Jordi.
La dramatúrgia és un treball fet pel jove actor Guillem Galmés Riera, nét del novel·lista, que també interpreta el personatge central complementat per n’Alícia Caldentey i en Biel Bisquerra en els papers de mare i pare del protagonista. La direcció i la realització general d’aquest projecte, que forma part d’una residència artística de dramatúrgia per a descobrir nous valors, han anat a càrrec de Joan Gomila, gerent de La Fornal, excel·lent coneixedor de l’obra de Miquel Àngel Riera i amb l’experiència prèvia d’haver adaptat per al teatre la primera novel·la de Riera, Andreu Milà.
La novel·la Morir quan cal forma part de la tetralogia de la família Milà, en què l’autor manacorí, en un memorable exercici d’exploració psicològica, ens parla dels límits de la condició humana. L’acció d’aquesta i de les dues novel·les següents transcorre en el context històric de la guerra civil (sense fer-ne menció explícita en cap moment) i en l’espai simbòlic de s’Almonïa, que és la finca rural que pertany a la nissaga dels Milà, una família acomodada de la societat pagesa mallorquina dels anys trenta.
A l’hora de realitzar la dramatúrgia de Morir quan cal, Guillem Galmés Riera, tot i la inevitable necessitat d’abreviar i condensar la complexitat psicològica que desborda la novel·la, ha respectat el desenvolupament de la trama i la intensitat dramàtica exposada pel seu padrí. Al meu criteri, ha sabut reflectir molt bé la història bàsica: el drama d’un adolescent que comença a iniciar-se en el camí de la vida i, en menys del que dura un estiu, descobreix l’autèntica realitat del món que l’envolta i la pobresa moral dels membres de la seva família, que fins aleshores havien estat els seus referents. Decebut, immers en el dolor i la total desesperança, incapaç d’assumir el conflicte convivencial que sosté amb la família i amb un món que considera dominat per l’odi i per la incomprensió, l’adolescent opta per una resposta radical.
Pel que fa al Guillem actor, només puc oferir la simple opinió d’un espectador ras. Em van sobtar la força, la soltesa, la simpatia i l’entusiasme contagiós que, no obstant la seva joventut, desprèn; unes qualitats que el director fa ressaltar encara més tractant amb eficient sobrietat els personatges secundaris que interpreten n’Alícia Caldentey i en Biel Bisquerra, expressius però continguts.
Esper i desig que aquesta, de moment, lectura dramatitzada de Morir quan cal, derivi en una obra de teatre convenientment arrodonida i acabada, sigui amb els tres personatges actuals o afegint-ne, si cal, altres de complementaris. Part de la feina està feta. Tenim la potent dramatúrgia, el director, els actors, la sala adequada per a l’estrena i, malgrat la complexitat que implica enllestir una obra de teatre, la voluntat de tirar endavant.