És lluny, encara el temps de sega. Tot just comença a brostar de la terra molla el gra sembrat. L'hivern és dur, i si no plou, molt més ho serà la primavera. Això, si fa no fa, deuen pensar professors i pares i mares dels alumnes del col·legi públic Pere Garau. Les imatges que il·lustren el reportatge que publicam aquesta setmana sobre el centre escolar de Son Macià escarrufen, ens fan pensar en una escola dels anys cinquanta, o en unes instal·lacions que miren de sobreviure després d'una guerra a Bòsnia o a Txetxènia. Però no, pertanyen a una escola del nostre terme municipal, pertanyen a l'Europa moderna i avançada. Pertanyen a l'estat del benestar. Ho hem dit altres vegades i no ens cansarem d'insistir-hi: els imposts es paguen perquè els ciutadans en puguem treure un profit, un servei públic en condicions, amb garanties i amb qualitat. Tot al contrari del que passa a l'escola macianera. És molt mal de fer establir responsabilitats, en segons quins casos. En aquest, sembla molt senzill. Només hi pot haver dos responsables d'aquesta deixadesa: d'una banda l'Ajuntament, de l'altra, la Conselleria d'Educació. Ens és igual el color polític de cadascuna d'aquestes institucions. El que ens interessa és que els infants macianers puguin anar a escola en condicions. No es tracta de demanar ús de noves tecnologies, ni comoditats extremes, sinó unes mínimes condicions de seguretat i de confort que faci que per als infants sigui un gust anar a escola i no una por continuada.
 La cançueta de la burocràcia surt ara i adés a l'hora de justificar un retard o un altre en una obra pública. Que si el solar no és l'adequat, que si l'Ajuntament no ha canviat les normes subsidiàries, que si estam pendents de l'elaboració del projecte. I pendents dels infants, qui hi està? I pendents de la formació de les futures generacions de mallorquins, qui hi està? Cal abandonar aquests discursos victimistes i cal deixar d'espolsar-se responsabilitats. Per què no ve el senyor conseller d'Educació a mirar com i en quines condicions fan feina els seus assalariats a Son Macià? Cal una resposta urgent i immediata, si de veres Ajuntament i Conselleria, volen demostrar que creuen en l'Educació. Començàvem segant, i acabarem segant. Segam el blat del futur amb les mans carregades d'idees i d'infants, massa carregades, i per això perdem les manades pel rostoll, i sense témer-nos-en trobam, perduts, un bri aquí, un bri allà. I ens fa ràbia segar encara amb falç quan sabem que a l'escola del costat fa anys que tenen màquines recol·lectores. Una pregunta molt més inquietant sura sempre dins l'aire càlid d'aquest juny de falçs alçades: a qui interessa segar els peus del futur?

CpC 363 en format pdf part 1

CpC 363 en format pdf part 2

Els manacorins en particular i els habitants de la comarca del Llevant en general estam orgullosos de tenir dins el nostre territori un espai natural protegit extens, singular i ben conservat com la zona coneguda amb el nom de "cales verges". Aquesta setmana, sense anar més enfora, el nostre setmanari publica una àmplia entrevista amb l'espeleòleg Xisco Gràcia, on manifesta la singularitat de les coves situades en aquest indret privilegiat. També, des de Cent per Cent, ens hem fet ressò més d'una vegada de la necessitat de gestió pública que ara mateix, cada estiu, presenten llocs com cala Varques o cala Magraner, avui ja cales massificades, malgrat la seva presumpta virginitat. Tot això que explicam, però, és un mal menor davant la violació més flagrant i escandalosa de l'idíl·li de l'home amb la natura que al llarg de les darreres dècades ha presidit la concepció de les cales verges per part dels manacorins. Parlam, molts ja ho deuen endevinar, del xalet, de la mansió per parlar amb propietat, de cala Sequer. Aquest monstre de formigó s'alça impúdic entre cala Sequer i el caló del Serral i trenca l'harmonia que tant havia costat de conservar fins a aquell moment. La seva construcció ja va ser polèmica en el seu moment i tot i que rebé reiterades denúncies, s'acabà. Ara, altra volta sense els permisos en regla, els propietaris pretenen ampliar els 1.700 metres edificats (no ens hem equivocat: són 1.700 metres, l'equivalent a desset pisos de cent metres cadascun). Una llei que permeté fa més de vint anys la construcció d'aquest monstre només té dos qualificatius: o està mal feta o és perversa. D'altra banda, els governants que res no feren per impedir tal construcció, i els mateixos promotors que la impulsaren són personatges, essent molt suaus en els qualificatius, de moral distreta.
 Mentrestant, el poble, endormissat per l'exasperant inactivitat política, desencisat per la successió d'esdeveniments de cada dia més esperpèntics i increïbles, s'ho mira des de la tanca de cala Sequer, també il·legal. Les lleis les fan els humans, i són modificables. Més encara, s'han de modificar quan no funcionen. Si la llei que teníem fa vint anys permeté que es construís aquesta mansió, s'ha de canviar. Si la llei que tenim ara permet que s'ampliï, també s'ha de canviar. Ho demana el sentit comú, ho demana la moral humana. Ho demana l'ètica de les persones. Ho demanen les persones, que formen part del paisatge. Ho demana el paisatge, que també són les persones. Això, essent políticament correctes. Si parlàssim, vertaderament, d'ètica, de moral i de persones, el que caldria de manera immediata contra aquesta construcció insuportable i maleducada és simplement, pala, excavadora i regeneració de l'espai destrossat.

Cent per Cent en format pdf part 1

Cent per Cent en format pdf part 2

No hi són encara, però hi seran la setmana que ve, i és per això que ens ve al cap el poeta-cantant "Ells són aquí entre nosaltres, / desesperats al seu intern, / desesperats en l'esperança / que el seu demà arribi prest. / El seu demà, tenebra blanca, / on els seus ulls sanguinolents / disposen l'ordre de la vida / i de la mort si és convenient.
 Dimecres que ve arriben a Mallorca els ministres de la Guerra de la Unió Europea per celebrar una cimera informal amb els seus col·legues de les terres del Magrib. Tot, sota la presidència espanyola de la Unió Europea. A algú, aquestes paraules, li semblaran exagerades, potser demagògiques, però cal tenir clar que res, o molt poca cosa, ha canviat durant les darreres dècades pel que fa a la desmilitarització del món. La caiguda del mur de Berlín va fer pensar que un nou ordre mundial s'establiria. I fou, efectivament, així. Els Estats Units i Europa, vells aliats, refermaren els seus llaços sota els auspicis del neoliberalisme més salvatge, amb la saga Bush, el vell Helmut Kohl, el gris Jacques Chirac o l'histriònic Berlusconi, entre d'altres. Mentrestant, els EUA s'autoproclamaven àrbitres del món i actuaven de vegades de manera unilateral i il·legal i d'altres amb el suport, igualment unilateral i il·legal, de xotets de cordeta com Tony Blair o José María Aznar. Calia crear-se un enemic, i se'l crearen. Establiren que els països de l'Islam eren l'objectiu per abatre, i encara avui continuam amb la mateixa cançó.
 Darrere tot plegat, però, continua amagant-se el secret de tots els conflictes humans: el control de la riquesa, una riquesa, d'altra banda, avui esdevinguda equivalència ridícula, d'un paper, d'un metall, d'un element simbòlic i eteri com són, a la fi, els doblers. Des del més petit llogaret del món fins a l'ens més representatiu a escala mundial, l'ostentació de la riquesa esdevé, sempre, marc de les actuacions dels humans. El model neoliberal, en comptes de combatre aquest model competitiu, el defensa, l'engreixa i l'exalta. Avui, més enllà de llengües i cultures la gran nació que defensen les armes té un nom: els doblers, la riquesa, si voleu. L'estatus quo. A ningú convé ara que canviï res d'així com està el món. Qualsevol combat mostrarà sempre el mateix resultat: "Els pobres, més boca closa, i més viudes plorant, plorant". Cantava en Guillem d'Efak. I sabia què deia. Vides innocents segades en nom del Déu Diner. No hi ha res que justifiqui, per tant, una rebuda passiva i amistosa a uns senyors que diuen que per preparar la pau, cal preparar la guerra. Un senyors que, la setmana que ve, seran entre nosaltres, esperem que tenguin una rebuda com cal. Torna, per acabar, el poeta-cantant per reclamar l'acció del poble i tancar aquest article: Ells són aquí entre nosaltres, / però nosaltres on som? / A vosaltres ho pregunto / que sou amics, i que sou molts. / Ells són aquí entre nosaltres, / però nosaltres on som.

CpC 361 en format pdf part 1

CpC 361 en format pdf part 2

Res feia preveure ara fa poc més dos anys que les coses prendrien aquest viarany tortuós. Francesc Antich era proclamat per segona vegada president del Govern autonòmic amb els vots del Bloc per Mallorca i Unió Mallorquina. Aquesta vegada, però, amb una diferència substancial: els uemites no presidirien el Consell de Mallorca. Maria Antònia Munar iniciava el camí de la retirada política assumint la presidència del Parlament autonòmic. Miquel Nadal, que havia fet campanya anunciant que només pactaria si era batle de Palma, acabava acotant el cap davant la voluntat del seu partit i cedia la batlia a Aina Calvo. I Miquel Àngel Grimalt, Francesc Buïls i Mateu Canyelles assumien tres conselleries al Govern.
 A poc a poc, però, les coses agafaren un color vermell-moradenc, crispat, encès. Sortien casos de corrupció que esquitxaven alts càrrecs de l'anterior govern, sobretot del Partit Popular. Però aviat, començaren les imputacions a membres d'Unió Mallorquina. Les bregues internes del partit regionalista eren sanguinàries, i els seus barons han anat destapant-se mútuament davant la fiscalia anticorrupció. Dels alts càrrecs al consell de Mallorca de la passada legislatura no en queda pràcticament cap que no estigui imputat: Maria Antònia Munar, Antoni Pasqual, Miquel Nadal, Miquel Àngel Flaquer, Bartomeu Vicens. Fins i tot en sortí esquitxat Miquel Àngel Grimalt, aleshores només director insular.
 Des del Bloc feia estona que se sentien veus que demanaven l'expulsió dels càrrecs d'UM de les responsabilitats de govern. Esquerra deixà els seus càrrecs per aquest motiu. Finalment el cas Inestur, que denuncia fets ocorreguts durant aquesta legislatura, ha fet esclatar la caixa delstrons i Francesc Antich, acorralat per l'evidència, ha acabat expulsant del Govern un partit mancat de cohesió interna i absolutament desorientat davant l'allau imprevisible dels esdeveniments. Ara el president ha confeccionat un govern en minoria i de circumstàncies per mirar de superar aquest any que queda de legislatura. No li serà fàcil. UM, ressentida, es deixarà estimar pels cants de sirena d'una possible moció de censura impulsada pel Partit Popular, que mira les coses amb certa cautela, conscient que té una bona bugada dins ca seva alhora que el seu líder és encara un canonget de la política com per assumir, de sobte, tota unapresidència autonòmica.
 Mentrestant, Manacor havia començat la legislatura amb quatre consellers i, ara, quan encara queda més d'un any per cloure-la, només en té una, la socialista Mercè Amer. La mesura presa per Antich no sembla en absolut desproporcionada, però sí que, com qualsevol actuació d'aquesta casta, fa pagar justs per pecadors. És ben segur que molts dels qui ara han hagut d'abandonar a correcuita els seus llocs de responsabilitat ho fan decebuts amb els seus companys de partit, amb aquells qui ara ocupen calabossos i dipositen fiances i contracten advocats. UM és ara un partit tocat. Un partit que ha de fer neteja i ha de plantar unes bases ideològiques sòlides per afrontar un futur que, de manera immediata, si més no, es presenta més que incert. De la seva actuació en els mesos que queden de legislatura i de la capacitat que tengui de fer net del passat en depèn, en gran mesura, el seu futur polític, la seva existència, la seva supervivència.
 I de tota aquesta situació caòtica i desagradable en surt el perill latent d'una desafecció ciutadana envers la política, una decepció profunda envers els nostres governants i un desempar davant la manca d'alternatives a una situació que, per anar bé, no s'hauria de repetir mai més.

CpC 360 en format pdf part 1

CpC 360 en format pdf part 2

És, segurament, una de les obres que, mediàticament han passat més desapercebudes, diluïda entre reclams educatius i realitats d'auditoris. Ara, però, el casal de Can Socorrat, la seu de la Institució Pública Antoni Maria Alcover, ja comença a ser una realitat amb cara i ulls. Les obres de reforma del casal han acabat i ara només queda pendent fer-hi el trasllat del mobiliari i el material que transitòriament ha romàs al Molí d'en Polit mentre duraven les obres, perquè els manacorins puguin gaudir d'un espai privilegiat i restaurat amb gust i sense complexos. Després vendrà el projecte museogràfic, que queda pendent de resoldre qüestions pressupostàries.
 Més enllà de tot això, i de com quedi finalment la casa-museu, és important ponderar la importància que té que un espai com aquest s'ubiqui en ple centre de Manacor, donant vida a una barriada de carrers estrets i degradats, i fent-ho en honor i record d'una de les figures més cabdals de la història no sols del món de la filologia, sinó també del món cívic i identitari. Manacor tendrà una font de cultura permanent, un brollador de lletres i d'activitats que ajudaran a la cohesió social, i a configurar un Manacor aferrat a les arrels de la identitat i projectat a l'ull més tendre de la branca més alta, el futur, el creixement com a poble. Molt sovint hem criticat des d'aquest espai, l'obsessió per l'expansió econòmica i la reinversió dels guanys en noves màquines de fer doblers. Ara, a la fi, sembla que aprenem que per créixer com a poble necessitam també créixer cadascú de nosaltres com a persones, cap a dedins, culturalment.
 Caldrà veure també de quina manera s'enfoca el desenvolupament de l'activitat diària a la Institució Pública Antoni Maria Alcover. La solvència de la seva gerent, Magdalena Gelabert, sembla garantir un futur ple d'activitats divulgadores de la figura d'Antoni Maria Alcover. Un futur, d'altra banda, no gaire allunyat del que ja hem vist fins ara: rondalles contades per gent coneguda dins el poble, beques d'estudi sobre la figura d'Antoni Maria Alcover, adquisició de fons bibliogràfics, edició de materials divulgatius i educatius, etc. Ens permetem la gosadia, però, de demanar encara més. No sols a gerent de l'ens, sinó també a les institucions públiques que el sustenten, que hi han de posar voluntat i, sobretot, pressupost. Cal que, una vegada consolidat aquest espai, Can Socorrat esdevingui lloc de trobada per a aquells manacorins que, inquiets i delerosos de cultura i debat, organitzin trobades, reunions, col·loquis o conferències. Cal que des de la nova seu es programin activitats que vagin més enllà de la divulgació i l'estudi de la tasca del canonge de Sant Cirga. Cal que s'hi puguin programar activitats diverses, de caire cultural, educatiu i lúdic. Cal que la nova institució sigui font de filologia, seu d'estudis que traspassin la frontera de l'alcoverisme, mecenes d'investigacions que cerquin de manera innovadora els camins que menin a la plena recuperació de tots els àmbits d'ús de la llengua catalana, que, al cap i a la fi, hauria estat l'objectiu final de la tasca ingent del vicari general: que la llengua catalana pervisqui en el trànsit dels segles perquè els seus parlants l'usen sense complexos i sense traves. Amèn, i que així sigui.

CpC 359 en format pdf part 1

CpC 359 en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 363 - Burocràcia: perdre les manades pel rostoll
• CpC 362 - La perversa llei i la moral distreta
• CpC 361 - Ells són aquí, entre nosaltres, però nosaltres, on som?
• CpC 360 - La frontissa rovellada i la porta mig oberta
• CpC 359 - Can Socorrat, Manacor creix cap a dedins
• CpC 358 - Fent via cap al sentit comú
• CpC 357 - La massificació consolidada i el civisme tendral
• CpC 356 - Les televisions locals i la TDT
• CpC 355 - El mercat, la plaça i els vasos comunitaris
• CpC 354 - Entre el drama del finançament i la indolència més supina

• Revistes [80]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom