És ben cert que els vint-i-un cèntims per litre que es paguen per l'aigua que surt de les aixetes de Manacor són una autèntica ganga. Els manacorins paguen una de les tarifes més baixes de l'Estat però, a canvi, estan obligats a comprar l'aigua de consum al supermercat o a anar-la a cercar a la cisterna. La sobreexplotació de pous, la contaminació de l'aigua del subsòl a causa de pous negres mal segellats o les filtracions d'aigües contaminades als aqüífers subterranis són la realitat a la qual apunten els experts. Una realitat que, ara per ara, fa que paguem per una aigua que els metges i els experts no recomanen beure.

El fet és que aquesta aigua que surt de les aixetes de Manacor és un bé públic, un bé que els poders públics tenen l'encàrrec d'administrar per tal que els ciutadans en puguin gaudir plenament. Aquesta setmana, però, hem sabut que fa més de vint anys que els diferents equips de govern que han passat per l'Ajuntament han confiat aquesta tasca a una empresa que sembla que no ha complit amb les expectatives. Ara per ara no se sap si hi ha cap pou ni cap punt proveïdor d'aigua dels que alimenten la xarxa de subministrament que aporti aigua potable. No se sap quin cabdal d'aigua circula per les canonades manacorines i tampoc no se sap quin cabdal es perd pels possibles crulls o per les connexions mal fetes. I, coincidint amb aquesta realitat, hem sabut que una de les fonts més famoses del municipi, la de sa Vall, raja aigua que no és recomanable per al consum humà. Les causes de tot plegat són males de definir però la pregunta és clara. On acudim els ciutadans si tenim set?

Normalment quan sentim a parlar de la mercantilització de l'aigua ens venen al cap episodis llatinoamericans que el cinema s'ha encarregat de retratar, o la destrucció de grans espais salvatges a la Xina. Els fets, però, demostren que aquesta realitat és palpable a ca nostra. Ara per ara els poders públics que ens representen no saben quin és l'estat general de les canalitzacions i, per tant, tampoc no se sap on s'ha d'intervenir per arreglar els problemes. Era ben hora que s'afrontàs el problema i per això és lògic i lícit que la Sala es negui a pagar unes feines que creu que l'empresa encarregada de la distribució de l'aigua no ha fet. Fins aquí res a dir.

El que hem de vigilar a partir d'ara és el negoci sucós que per a centenars d'empreses pot representar assumir el servei de distribució de l'aigua a Manacor. Sense deixar de banda que la llei assenyala aquesta oportunitat de negoci com a lícita, cal estar atents a les intencions i, més concretament, les accions que la nova empresa concessionària del servei dugui a terme. És per això que l'Ajuntament no pot estar vint anys més sense exercir aquesta tasca de vigilància. Si no ho fa, o si els ciutadans no ho reclamam, tornarà a ser impossible diferenciar el negoci de la distribució de l'aigua de l'altre negoci ben diferent: el negoci de l'aigua.

CpC 462 - 1a part (PDF)

CpC 462 - 2a part (PDF)

Des d’aquesta columna ens hem sumat moltes vegades i sense enrevolts a les demandes de noves infraestructures educatives per al nostre municipi: una nova escola de primària per a Manacor, un nou espai per a l’Escola de Mallorquí, l’estat del Centre d’Adults, el nou institut de Manacor, la necessitat d’una nova escola a Porto Cristo, o la tan reclamada escola de Son Macià, en són bones mostres. Sempre, però, ens hem recordat que la vertadera infraestructura escolar és la humana. Els centres educatius representen una baula intocable en la cadena de transmissió de valors entre generació i generació. És per això què els recursos que s’hi destinin sempre seran pocs.
 Un dels valors que enalteixen la República espanyola del 1931 és, precisament, la voluntat de fer accessible a totes les capes de la societat, per igual, l’alfabetització i, per tant, la cultura. Només la cultura ens farà lliures, pensaven aleshores. I ara també! Escoles i instituts han de ser concebuts de manera integral com a indrets de transmissió de saviesa, però, sobretot, com dèiem, de valors i de postures davant les vicissituds i les contrarietats que ens menarà la vida.
 El Govern de José Ramón Bauzà, amb l’excusa dels doblers, s’ha postulat com un vertader destructor, sense eufemismes, dels serveis públics bàsics. Hem parlat altres vegades de sanitat. I avui toca fer-ho d’ensenyament. No és sols que els centres educatius de les Illes estiguin ofegats econòmicament perquè el Govern encara no els ha pagat les assignacions de l’any passat, sinó que, a més, aquestes assignacions s’han reduït un vint-i-cinc per cent de cara al 2012. Un poble sense escola no serà mai lliure. La ignorància estarà sempre al servei de cacics i especuladors, de corruptes i poca-vergonyes. Barruts. Quina preocupació ha de tenir el Govern Bauzà per l’ensenyament públic, que hauria de ser el de les oportunitats, si tots els seus fills acudeixen a centres concertats i privats? Quina classe de gent tan distanciada del poble ens governa?
 Per si no en tenguéssim a bastament, i per afegir al banyat del desconcert que vivim, Bauzà i el conseller Bosch insisteixen a preparar de cara al curs que ve la lliure elecció de centre i la lliure elecció de llengua. Hom no pot comprendre com es pot garantir aquest dret sense augmentar la despesa en educació. Sembla una obvietat que si en un centre on fins ara s’ensenyava en català, ara també s’hi ha d’ensenyar en espanyol, hi caldran professors que desenvolupin la tasca en aquest idioma. Veurem com es resol el trencaclosques. Sigui com sigui, la segregació lingüística als centres suposa un atac directe a la cohesió social, un atemptat a la convivència. La primera passa, d’altra banda, cap a l’extermini de la nostra llengua a les Illes Balears. Què hi deu tenir a dir el “nostre” Nofre Ferrer, en tot plegat? Quin sentiment de desvergonya ha de planar per la ment dels mallorquins que atempten de manera tan flagrant contra la identitat del seu poble?
 A València, la resposta dels estudiants, modèlica, no s’ha fet esperar. La força de la raó ha estat segada, com tantes altres vegades, per la raó de la força. A Mallorca el moviment ja s’ha encetat, i serà com que desfer calça. I que vagin alerta els senyorets que ens governen, perquè les seves mesures ja han començat a deixar llavor a la societat civil, que es mobilitza i es prepara per sortir al carrer. I que se’n recordin, que les grans revolucions del segle XX, les han encetades sempre els estudiants.

CpC 461 - 1a part (PDF)

CpC 461 - 2a part (PDF)

És per això que s'ha de valorar aquesta nova manera de fer, una nova manera que hauria d'implicar un punt i a part en la construcció de la ciutat que és Manacor. Esperem que la nova barriada anunciada no s'acabi convertint en un simple eslògan. Esperem que tot això signifiqui iniciar la construcció d'un autèntic oasi enmig del caos urbanístic manacorí.

CpC 460 - 1a part (PDF)

CpC 460 - 2a part (PDF)

La intenció d'ampliar la zona d'amarraments de Porto Cristo que ha anunciat el batle Antoni Pastor s'ha convertit, de moment, en la novetat de l'any pel que fa a projectes manacorins d'una certa ambició. Però la novetat en aquest cas peca de poc original: vegeu l'ampliació del port de Felanitx o la del club nàutic de Son Serra de Marina. Potser per això els diaris i les revistes destacam el fet que s'haurà d'eliminar el pontet que ara connecta les dues ribes del riuet i després, és clar, fer-ne un altre d'elevat.

Un pont elevat que substitueixi l'únic que ara existeix. Això és el que es diu que construiran per permetre circular les barques cap allà on s'haurà de situar la futura zona d'amarraments. I precisament aquesta construcció és el que prohibeix la sentència que va fer tomar l'antic pont. Estam ben segurs que, ben al contrari que el jutge, els manacorins no som partidaris de les prohibicions. Podem parlar de tot i l'única cosa que sabem ben cert és que no volem sentir xerrar de tudar doblers fent i desfent obres públiques.
Però tornem a l'ampliació del port. És clar que els turistes que ens visiten necessiten reclams que vagin més enllà de platges massificades i de sangria barata. És clar que la nostra indústria turística necessita canvis. Però és igualment cert que el paisatge urbà de Porto Cristo necessita protecció. Segons el batle, el projecte d'ampliació del port esportiu tendrà un impacte ambiental moderat perquè el llit del riuet no constitueix l'hàbitat d'espècies protegides o amenaçades. És ver. En aquest cas, però, la zona on es projectarà l'ampliació es coneix com el Port romà. Una nom que pot bé merèixer una investigació històrica o arqueològica per part dels defensors del patrimoni.

Més enllà d'aquesta consideració, cal analitzar bé la situació des d'on partim. Les Illes Balears tenen més de 22.000 amarraments, una xifra que frega el 20% dels amarraments existents a l'estat. I els que hi ha a Mallorca ja sobrepassen els 15.000. És ver que el turisme nàutic funciona bé a Balears, perquè és un sector que ha notat poc les pèrdues i que any rere any gaudeix de bones temporades turístiques. Però cal recordar que des del 1995 la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació ha elaborat més de deu informes i anàlisis parlant de la necessitat de disposar de més amarraments i analitzant aquesta manera tan marinera de ser turista. Existeix des de fa temps, per tant, un interès en desenvolupar el turisme nàutic que tant agrada als nuclis empresarials i de poder. I l'interès dels empresaris és ben legítim.

El que cal analitzar detingudament és si és legítim que els governs assumeixin tan de bon grat l'interès dels empresaris. És evident que els interessos del teixit empresarial s'han de tenir ben en compte, perquè d'aquests interessos en depenen situació econòmica i l'ocupació. Però si l'interès dels nostres governants se centra en el dels empresaris i no en l'interès real dels ciutadans, els mallorquins estarem condemnats a sofrir mal polítics.

Perquè ja ningú xerra dels circuits que es varen començar a habilitar a la zona humida en què es converteix el riuet? Si aquell indret es convertís en un parc, els ciutadans podríem aprofitar bé aquell entorn natural que ja existeix. I els polítics podrien aprofitar els recursos públics en adequar tot allò que ja tenim. Els arbres del futur parc hi són i són nostres. Qui durà les barques allà quan tota la zona sigui un port esportiu?

CpC 459 - 1a part (PDF)

CpC 459 - 2a part (PDF)

El neoliberalisme radical s’ha disfressat els darrers anys d’un econocisme sense alternativa possible. La dreta n’aplica sense discussió tots els criteris. L’esquerra (entenent aquí per esquerra la socialdemocràcia a l’ús) enrevolta i fa servir eufemismes per acabar servint-nos una versió edulcorada del que hauria fet la dreta. Més enllà d’aquesta consideració inicial, el cert és que d’ençà de l’arribada de José Ramón Bauzà i els seus acòlits al poder del Govern Balear, la presumpta lluita contra el dèficit públic ha estat l’excusa que dia rere dia s’ha esgrimit per justificar retallades salvatges i inexplicables al sistema de serveis públics.
  Tothom sap que la situació és complexa i que ve de molt amunt. Molt probablement, un govern d’un altre color, si volgués ser submís i obeir l’economicisme europeu, també es veuria obligat a fer equilibris estranys. La primera àrea on, sense concessions, s’han aplicat retallades i supressions directes d’aportacions econòmiques ha estat l’àmbit de la cultura. Ara ja s’ha obert la veda contra la sanitat, i molt aviat arribaran, ben palpables, les retallades en educació. La cultura, la mostra més clara que els humans som uns animals diferents. L’educació, el mecanisme per fer que continuem sent uns animals diferents amb igualtat d’oportunitats. I la sanitat, que té cura de salvaguardar la nostra salut, el bé més preuat i sense el qual cap felicitat no és possible.
 La situació a l’Hospital de Manacor aquesta setmana ha esdevingut, si més no, estrambòtica. El Govern actua amb sigil, amb secretisme, amb una sospitosa manca de transparència, sense explicar les vertaderes raons que el menen a prendre decisions com les retallades anunciades al servei d’urgències de l’Hospital de Manacor. L’anunci ha provocat la dimissió dels dos màxims responsablesdel servei i protestes generalitzades al centre sanitari davant un gerent còmplice i justificador de les mesures anunciades. A la fi, des del ministeri del ram de Madrid, es fa públic que les mesures queden suspeses, pendents de negociació. La pregunta sorgeix de manera immediata: si després de les protestes es pot negociar, vol dir que el Govern d’aquí no havia fet tot el que podia per evitar prendre les mesures anunciades? La resposta és òbvia. I la intencionalitat del Govern de Bauzà també: desmantellar i desprestigiar els serveis públics de salut i d’ensenyament, alhora que es potencien els serveis privats d’aquests dos rams claus per mantenir la igualtat d’oportunitats entre els ciutadans d’aquesta terra. Començam a tenir proves, i les que tendrem!, que ens enganen, que el sistema públic sanitari es pot mantenir i que si no el mantenen és perquè tenen la voluntat gens amagada de reduir-lo a la mínima expressió. I finalment, una reflexió: aquests senyors que manen, instal·lats en la seva bombolla de privilegis, riquesa econòmica i pobresa d’esperit, decideixen només en funció de les seves necessitats. Els perjudicats, al cap i a la fi, són els de sempre, els de més avall. Un dia, gens llunyà, arribaran respostes.

CpC 457 - 1a part (PDF)

CpC 457 - 2a part (PDF)

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 462 - El negoci de l'aigua
• CpC 461 - A les portes de la revolució
• CpC 460 - Un oasi enmig del caos
• CpC 459 - D'on traurem les barques?
• CpC 457 - Ens enganen? Una pregunta que comença a tenir resposta
• La Plataforma pel Tren de Llevant programa una "cotxada” per protestar a Palma el proper 5 de maig
• CpC 456 - La proesa de lluitar pels drets bàsics
• CpC 453 - Una bona notícia?
• CpC 452 - Els amics dels meus amics són els meus amics, i viceversa
• CpC 450 - La llei de la condemna

• Revistes [195]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom