És, segurament, una de les obres que, mediàticament han passat més desapercebudes, diluïda entre reclams educatius i realitats d'auditoris. Ara, però, el casal de Can Socorrat, la seu de la Institució Pública Antoni Maria Alcover, ja comença a ser una realitat amb cara i ulls. Les obres de reforma del casal han acabat i ara només queda pendent fer-hi el trasllat del mobiliari i el material que transitòriament ha romàs al Molí d'en Polit mentre duraven les obres, perquè els manacorins puguin gaudir d'un espai privilegiat i restaurat amb gust i sense complexos. Després vendrà el projecte museogràfic, que queda pendent de resoldre qüestions pressupostàries.
 Més enllà de tot això, i de com quedi finalment la casa-museu, és important ponderar la importància que té que un espai com aquest s'ubiqui en ple centre de Manacor, donant vida a una barriada de carrers estrets i degradats, i fent-ho en honor i record d'una de les figures més cabdals de la història no sols del món de la filologia, sinó també del món cívic i identitari. Manacor tendrà una font de cultura permanent, un brollador de lletres i d'activitats que ajudaran a la cohesió social, i a configurar un Manacor aferrat a les arrels de la identitat i projectat a l'ull més tendre de la branca més alta, el futur, el creixement com a poble. Molt sovint hem criticat des d'aquest espai, l'obsessió per l'expansió econòmica i la reinversió dels guanys en noves màquines de fer doblers. Ara, a la fi, sembla que aprenem que per créixer com a poble necessitam també créixer cadascú de nosaltres com a persones, cap a dedins, culturalment.
 Caldrà veure també de quina manera s'enfoca el desenvolupament de l'activitat diària a la Institució Pública Antoni Maria Alcover. La solvència de la seva gerent, Magdalena Gelabert, sembla garantir un futur ple d'activitats divulgadores de la figura d'Antoni Maria Alcover. Un futur, d'altra banda, no gaire allunyat del que ja hem vist fins ara: rondalles contades per gent coneguda dins el poble, beques d'estudi sobre la figura d'Antoni Maria Alcover, adquisició de fons bibliogràfics, edició de materials divulgatius i educatius, etc. Ens permetem la gosadia, però, de demanar encara més. No sols a gerent de l'ens, sinó també a les institucions públiques que el sustenten, que hi han de posar voluntat i, sobretot, pressupost. Cal que, una vegada consolidat aquest espai, Can Socorrat esdevingui lloc de trobada per a aquells manacorins que, inquiets i delerosos de cultura i debat, organitzin trobades, reunions, col·loquis o conferències. Cal que des de la nova seu es programin activitats que vagin més enllà de la divulgació i l'estudi de la tasca del canonge de Sant Cirga. Cal que s'hi puguin programar activitats diverses, de caire cultural, educatiu i lúdic. Cal que la nova institució sigui font de filologia, seu d'estudis que traspassin la frontera de l'alcoverisme, mecenes d'investigacions que cerquin de manera innovadora els camins que menin a la plena recuperació de tots els àmbits d'ús de la llengua catalana, que, al cap i a la fi, hauria estat l'objectiu final de la tasca ingent del vicari general: que la llengua catalana pervisqui en el trànsit dels segles perquè els seus parlants l'usen sense complexos i sense traves. Amèn, i que així sigui.

CpC 359 en format pdf part 1

CpC 359 en format pdf part 2

Les setmanes passen, els mesos volen. El temps ens fuig entre les mans i la legislatura s'acosta inexorablement al començament del seu darrer any. Els projectes avancen lents, però avancen. És el cas, per exemple, de l'arribada del tren a Artà i del seu pas per dins Manacor de camí cap a la localitat artanenca passant per Sant Llorenç, Son Carrió i Son Servera. A Manacor hi ha hagut manifestacions, excursions a Palma, debats, cartes a la premsa per part de la Plataforma Un passeig sense tren. Alguns partits polítics han jugat de manera més o menys clara al joc que els oferia la carnassa exaltada dels plataformistes. A la fi, però, sembla que l'equip de govern manacorí va assumint que el projecte del conseller Vicens de tren-tram en superfície acabarà executant-se, perquè, d'altra banda, en el seu pas per Manacor, és el més raonable. En un reportatge publicat fa mesos per la nostra publicació, l'inspector en cap de la Policia Local, Antoni Sureda, ja advertia dels nombrosos punts negres que presentava el passeig del Ferrocarril i que la solució, amb tren-tram o sense, passava per la construcció d'una ronda que descongestionàs l'esmentada via. És la solució proposada per un tècnic. Aquesta setmana, Bernat Amer, que sempre s'ha mostrat favorable al projecte del tren-tram, proposava l'acceptació de la iniciativa a canvi que la Conselleria de Mobilitat assumís la construcció d'una ronda que partiria de la plaça de Madrid fins a la rotonda de l'Hospital. Si fa no fa, la solució apuntada per Sureda fa alguns mesos. La postura d'Amer denota visió política en el sentit que "si no pots derrotar l'enemic, uneix-t'hi". El delegat d'Urbanisme, amb el cor reblanit pel projecte de Mobilitat de dur el tren fins a Porto Cristo, no ha tengut inconvenient a manifestar la nova postura de l'Ajuntament. De l'Ajuntament, hem dit? Alerta. LiI ha faltat temps a Antoni Pastor per convocar els mitjans i aclarir que el qui havia manifestat aquesta postura era Bernat Amer i que el Partit Popular i ell mateix, es mantenien ferms en la seva oposició al projecte del tren-tram, encara que exigeixen "una ronda per descongestionar el trànsit" del passeig del Ferrocarril. És, segurament, el punt de desencontre més flagrant i més sagnant que han tengut PP i AIPC en més de sis anys de relació idíl·lica. Antoni Pastor està enfadat, però, al cap i a la fi, no es tracta de més que un atac de banyes. El batle fa estona que té assumit que el Govern farà el tren-tram, i fins i tot en petit comitè ha admès que el més sensat era el projecte del tren-tram. Jugant a política, no pot admetre-ho i ha de marcar postura i territori, però Pastor, així i tot, és prou viu per presentar oposició pública frontal al projecte però alhora reclamar infrastructures si s'acaba fent. La guerra del tren-tram comença a acabar, quedaran, encara, les darreres coces, però les posicions polítiques seran de cada vegada més difuses. I si no, a la collita es veurà el gra.

CpC 358 en format pdf part 1

CpC 358 en format pdf part 2

Sant Antoni ha acabat. Queden, ara 364 dies de devoció, de festa covada i, sobretot, de reflexió. I és ara, justament quan encara cremen els darrers calius dels dies passats, que s'imposa la valoració de la festa més emocional de Manacor. Eren molts els qui creien que enguany, pel fet de caure la celebració en cap de setmana, Sant Antoni a Manacor seria un desgavell, un sensesentit de gent, un monstre incontrolable. De gent, n'hi hagué molta. Algunes fonts no oficials afirmaren que n'hi havia un vint per cent més que anys anteriors. És possible. La sensació, però, és que la festa ha tocat sostre pel que fa a la massificació. No hi hagué més desbordament que altres anys. Ni incidents remarcables. Les motivacions d'aquest límit, tant per dalt com per baix, són diverses: la primera de totes és la multiplicitat de santantonis a Mallorca. Artà, la Pobla, Muro, Alaró, Sóller, Pollença, Capdepera, Son Servera, Petra... Cadascú fa el Sant Antoni a la seva manera, i atreu els seus. La mobilitat de persones aquest dia és relativament closa, estanca. Només els ciutadans, en vigílies pròximes a Sant Sebastià, es mobilitzen i ho fan, la gran majoria, cap a terres pobleres. D'altra banda, l'afluència a la festa, tot i no augmentar de manera visible, tampoc minva.  Enguany més que mai Manacor va viure un èxode juvenil matinal cap a Artà, però foren pocs els qui hi quedaren tota la vetlada: sabien que a les dues i quart havien de ser a cal Baciner, perquè tenen interioritzat el protocol de la festa, perquè l'estimen, perquè la coneixen, perquè la viuen i perquè hi han crescut se'n senten partícips i actors principals. Si hi havia gent era, sobretot, perquè hi havia tots els manacorins. I és aquí on s'enceta la ferida de la segona part del títol que encapçala aquest article: el civisme tendral. El jovent, que a la fi són els qui donen la força a la festa, ha començat a interioritzar quin camí s'ha de seguir per passar gust, i per poder-ne passar molts d'anys. Una festa popular sense rituals ni protocols ni normes sagrades no és una festa popular, és un botellot o una gresca nocturna de cap de setmana. Entre una massa multitudinària de milers de persones sempre hi pot haver elements descontrolats, però quan un grup autoritzat i nombrós pren la batuta els descontrolats esdevenen anecdòtics. Són molts els sonadors i músics que enguany s'han exclamat de manera positiva per la facilitat amb què podien arribar als rotlos per sonar. Fins i tot han sortit veus crítiques al cordó policíac format davant la Sala per permetre ballar als dimonis, ja que han de ser justament ells, amos de la festa, els qui siguin capaços de fer-se un espai a l'hora de ballar. Cert és també que queden serrells per regular, com ara el cant de Completes i Goigs a l'Església, on, per ara, es fa difícil o impossible guiar la massa impacient i enfervorida. És el preu que es paga per tenir una festa potent i vigorosa: la força jove es rebel·la contra les corretges d'altri, però ja comença a saber que si vol dur els calçons amunt li caldran, si més no, unes retranques.
 És així, idò, que no tenim monstre, sinó gegant que a poc a poc torna adult, cíclop que es menja els fills que no fan bonda, ídol adorat per les masses, déu venerat per un poble, onso en zel que bramula excitat, kingkong que venta els avions de la simplesa, heroi que venç el món globalitzat. No tenim monstre, sinó país que creix per la gargamella. Tenim poble que es revingla per l'espinada. Tenim pell de gallina i ulls que espiregen, perquè sabem que som, què som i què volem ser.
 Molts d'anys a tots i enhorabona! 

CpC 357 en format pdf part 1

CpC 357 en format pdf part 2

TVManacor s'ha aturat d'emetre aquesta setmana després de gairebé vint anys de presència a les llars manacorines. El canal ha estat, més d'una vegada i més de dues, motiu de controvèrsia, discussió i polèmica per determinades maneres d'acostar-se a la informació, però això, ara mateix no deixa de ser una anècdota més en l'historial d'aquesta cadena. Des de la nostra publicació hem defensat sempre el periodisme de proximitat fet sota la màxima ja repetida mantes vegades aquí: "Pensa global, actua local". La transformació vertadera de les coses s'aconsegueix a partir de les petites fites, dels moviments més subtils. I és aquí, justament, on prenen importància projectes fets a prop, com el de TV Manacor. La feina feta de cara al públic sempre s'exposa a crítiques de sectors enfrontats o bé de sectors afins, tant és. De vegades, la crítica és totalment justificada. D'altres, absolutament gratuïta. També, TV Manacor ha hagut de lluitar històricament amb la manca de recursos, tan necessaris per oferir un producte de qualitat òptima. Ara, tot això són detalls que queden per a la història, pendents de veure si serà possible que el canal manacorí pugui adaptar-se finalment a la normativa que marca la implantació de la TDT arreu del territori. Una implantació que ha servit d'excusa per reduir l'oferta televisiva en llengua catalana, amb l'exclusió del Canal 33 i dels canals valencians. Una implantació que ara també es carrega d'una tacada la gran majoria de televisions locals que, perdudes dins el marasme legal, veuen com les seves possibilitats de supervivència o de renaixement són més que migrades.
 El qüestionament de TV Manacor a què hem fet referència més amunt ha vengut sempre donat per les mans, sempre privades, en què es trobava el mitjà. Ara, Manacor, si realment ho vol, si realment ho necessita, té l'oportunitat de fer renéixer la seva televisió des d'un altre concepte, més públic, més popular, més plural. Suposam que l'Ajuntament, com a representant de tots els manacorins, hi ha de tenir moltes coses a dir, com també el teixit empresarial i associatiu del municipi. Seria un contrasentit que ploràssim per la desaparició d'un mitjà per la recuperació del qual no lluitàssim.

CpC 356 en format pdf part 1

CpC 356 en format pdf part 2

Són molts els qui creuen que en economia funciona la teoria dels vasos comunicants. Sense por de ser gens demagògics podem afirmar, en termes macroeconòmics, que perquè occident pugui mantenir el seu ritme de vida és necessari que els països anomenats del tercer món ho continuïn sent. Simplificant: si hi ha un ric és perquè hi ha cent pobres. I si hi ha cent pobres és perquè hi ha un ric que els menja sopes damunt el cap, per dir-ho suaument. És la teoria dels vasos comunicants, si un puja, l'altre baixa, si l'altre baixa, el primer puja. I això, si fa no fa, és el que li ha passat, de moment, a l'Ajuntament de Manacor amb la reubicació d'algunes parades del mercat del dilluns cap a la zona del centre amb l'objectiu d'ajuntar mercat i plaça de les verdures. La proposta, presentada inicialment pel grup PSM+Esquerra+Verds, va ser ben acollida per l'equip de govern, en un gest que el distingeix i l'enalteix democràticament. L'objectiu d'aquella moció era, principalment, revitalitzar la plaça de les Verdures com a zona d'activitat comercial, i la mesura ho ha aconseguit, però pagant un preu. Ara són els mercaders els qui reclamen tornar a la ubicació originària perquè han vist com davallaven les vendes de manera exponencial.
 El delegat de Comerç, Andreu Vecina, té una tasca complicada des de la seva àrea, en el sentit que gestiona centenars de boques que mengen del mateix pa, que no volem dir que sigui petit, però sí que és escatimat. Les reivindicacions dels comerciants sempre tendeixen al benefici propi, perquè, al cap i a la fi, aquest és el sentit de la seva existència. I revitalitzar una zona comercialment morta, voldrà dir, inevitablement, començar a matar-ne una de viva.
 És en situacions com aquesta on es veu la tasca d'un bon regidor, d'un bon delegat, que sap escoltar totes les propostes, i que sap ser valent a l'hora de prendre una decisió, i ho fa amb càracter, amb fermesa i amb diplomàcia, que vol dir amb coneixement de primera mà de les problemàtiques existents.
 Consideraríem un error tornar ara arrere la decisió d'ajuntar plaça i mercat. Vecina ha de saber escoltar les propostes dels mercaders i treure'n el màxim profit de gestió. La paciència, en parlar de doblers, és molt curta, i caldrà molta agilitat al delegat de Comerç i els seus tècnics per superar la situació. De vegades, negociar des de la fermesa atorga autoritat i fiabilitat. Vecina haurà de desfer la teoria dels vasos comunicants i injectar dosis de paciència en els mercaders afectats perquè esperin el canvi d'hàbits inevitable entre els visitants del mercat de Manacor. Tornar arrere seria deixar les coses com estaven abans i certificar de manera definitiva la mort de la plaça de les Verdures com a centre d'intercanvi comercial.

CpC 355 en format pdf part 1

CpC 355 en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 359 - Can Socorrat, Manacor creix cap a dedins
• CpC 358 - Fent via cap al sentit comú
• CpC 357 - La massificació consolidada i el civisme tendral
• CpC 356 - Les televisions locals i la TDT
• CpC 355 - El mercat, la plaça i els vasos comunitaris
• CpC 354 - Entre el drama del finançament i la indolència més supina
• CpC 353 - Un balanç agafat amb pinces
• CpC 352 - Consum responsable des del pensament global
• CpC 351 - Cal que neixin carreteres a cada instant?
• CpC 350 - El molí d’en Fraret, emblema i patrimoni d’un barri

• Revistes [76]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom