“Decideix allò que importa”: l’extrema dreta no ha passat

Una de les sorpreses agradables de la nit electoral del 23 de juliol va ser que les dretes del Partit Popular i de Vox no podrien sumar a l’hora de configurar una majoria en el Congrés, malgrat l’allau mediàtica que donava per feta una aliança entre Feijóo i Abascal i l’ensurt que ens vàrem endur en veure les enquestes a peu d’urna. La ciutadania els va aturar els peus i això ens fa creure una vegada més en el seny i el civisme de la gent.

A mesura que avançava el recompte es va fer palès el retrocés de l’extrema dreta de Vox amb una pèrdua de dinou diputats, el paper decisiu de Junts per Catalunya, la davallada del suport independentista al Principat amb un forat important a ERC i la capacitat de resistència contra tots els pronòstics de Pedro Sánchez; mentre al carrer de Gènova de Madrid cantaven amb poc entusiasme “Oa, oa, oa, Feijóo a la Moncloa”. Era un cant tan poc consistent com el carisma i les mentides del seu candidat.

D’ençà de les eleccions autonòmiques molts votants han vist el pa que s’hi dona en els llocs en què PP i Vox han assolit acords, com a les Illes Balears: censura contra actes culturals i revistes, supressió de les mesures de foment de les llengües pròpies distintes de l’espanyol, eliminació de les polítiques per al respecte de la diversitat sexual, negació de qüestions tan importants com la violència de gènere i l’emergència climàtica, entre moltes altres. I això, afortunadament, els ha passat factura a les urnes.

Els resultats de Vox són una galtada agraïda a les expectatives del partit d’Abascal. Com recull la dita “Els confiats van a l’infern”, ells també, encara que siguin tan catòlics. Es pensaven que podrien mantenir les places guanyades el mes de maig, amb toreros com a consellers de Cultura i presidents de Parlament que s’estimen més reunir-se amb un coronel de la Guàrdia Civil que amb els nins sahrauís que volen tenir unes vacances en pau. S’han quedat amb uns resultats pobres, d’una minoria, i no s’han fet forts com a entorns tan propers com França, Itàlia, Hongria i Polònia.

L’escenari que s’obri a partir d’ara és complicat amb una majoria alternativa a l’esquerra, al voltant del PSOE, que representa tot allò que Vox odia: els comunistes i sobiranistes de Sumar, l’independentisme català, basc i gallec, la dreta pactista del Partit Nacionalista Basc… Ni en els seus malsons més desagradables Feijóo i Abascal, que ja es repartien els noms dels pròxims ministres, devien imaginar que les promeses de “derogar el sanchismo” acabarien així.

Un dels factors decisius perquè el PSOE hagi aguantat el cop de l’augment del PP ha estat el suport obtingut al País Basc i Catalunya, cosa que hauria de fer veure a Pedro Sánchez que no ha de tenir por a creure en una Espanya plurinacional de debò, sense fer cas a les bubotes d’alguns barons com Page o Lambán. Malgrat la pèrdua de 700.000 vots a Catalunya, el pes de l’independentisme serà decisiu, si no es vol anar a una repetició d’eleccions.

La darrera peça en tot aquest trencaclosques és Carles Puigdemont, que ha passat de ser el pròfug més odiat d’Espanya a la persona que té la clau de la governabilitat. Quines ironies que té el món polític, no ho trobau? He llegit a la premsa que Puigdemont en persona s’implicarà en les negociacions. Tant de bo a Waterloo el PSOE perdi la batalla del nacionalisme espanyol excloent i del menyspreu a les altres realitats lingüístiques i culturals de l’estat.