El temps o les preguntes

L’altre dia em vaig topar amb un capvespre on no tenia res a fer. Després d’una setmana plena de quefers. Algú pensaria que em va ser fàcil dedicar-me a alguna cosa plaent o del meu agrad, però la realitat és que em vaig quedar sense saber què fer. No tenia feina, ni cap obligació a complir, les meves amigues semblaven ocupades… i podria fer tot allò que sempre dic que no tenc temps de fer. Però de sobte, m’envaeix una inquietud, un nerviosisme, com si fos un tic a l’ull que no se’t treu per molt que vulguis. La incomoditat del silenci, el no saber on dirigir el pensament, on desviar l’atenció, per a què preocupar-me.

Me’n vaig adonar aviat que el mateix passava als matins, quan em despertava, i que, en general, em trobava en una roda d’hamster, on intentava córrer cap al futur sense mirar enrere…. A vegades em sorprenc del que trob escrit de quan era petita, i tot era tan diferent. Em fa pensar que allò que no queda escrit queda en l’oblit. I que pots pensar que has superat ja fa molt temps segons quines cabòries. Que no es pot estar pensant en el passat contínuament. Però la realitat és que molts simplement ens oblidem del fet que tenim records pendents.

Oblidem perquè a vegades creiem que és més fàcil continuar amb la vida com si no hagués passat res. Però duim una cicatriu ben clara, de les que estan a mig curar. La mateixa que, en el fons, condiciona tot allò que hi ha i que sempre hi haurà, si no canvia alguna cosa.

Per sortir de la roda, a diferència del que molts pensen, no fa falta connectar sempre amb records “importants”. Qui decideix el que és rellevant? Alguns records que semblen banals –com saber que de petit desconeixies moltes coses–, es fan crucials si es pensen detingudament…

Una frase del meu pare que amb els anys ha estat cada vegada menys banal per a mi és: no donis res mai per suposat.

I és que en general, en donem massa de coses pressupostades.

Com la rapidesa: una presó suposada, o la monotonia: una condemna silenciosa.

L’únic que treu tant de l’una com de l’altra és despertar-se al matí, i demanar-se, primer de tot, “on sóc?” “què pens?” “què sent?” i “què vull?”.

El “què vull?” especialment crucial, perquè ens torna a aquell moment d’arribada a la vida, on el més important era simplement ser – aquesta qualitat que tant se’ns oblida i donem altre cop per suposada–. Per això es tracta d’un exercici tan necessari –si és que volem que la nostra vida sigui vida i no una roda que gira incessablement, arrossegant un sac de coses pendents–. Entre elles, trobant-se les paraules no dites, les accions posposades, o les situacions evadides de forma pràcticament professional.

Sigui com sigui, quasi tots en tenim d’aquestes, perquè massa vegades ens hem fet les preguntes equivocades de forma recurrent. I ens hem oblidat de les preguntes importants, com quina és la nostra voluntat.