Un taller d’herbes per fer poble

D’un temps ençà veïnats i amics de la plaça dels Pares Creus i Font-i-Roig, han creat unes sinèrgies que els han conduït a fer carrer, a fer barriada i a fer poble de forma més o menys periòdica. Així, aquesta setmana passada mateix es trobaren amb l’aromàtica excusa de preparar un esplet de botelles d’herbes. Els veïnats s’organitzen com ho fa la societat civil. Reunions, trobades, assemblees, comissions i li deratges discrets però efectius. Cadascú assumeix el seu paper dins l’auca d’aquesta emblemàtica plaça renovellada de fa poc i situada al cor de la ciutat. Així, dissabte passat, després d’un altre intent que l’amenaça de mal temps va esguerrar, va tenir lloc aquest taller d’herbes. Tres taules ben endiumenjades amb una trentena d’ingredients. Granets de cafè, floretes de camamil·la, anís estrellat, flors de magraner… tot això més petit s’hi posava de bon principi, dins la botella buida (encara que qualcú més agosarat ja la va dur plena de licor…). Després, un poc de mata, romeguer, julivert, api; les tradicionals aromàtiques com herba-sana, tarongí o menta… El llorer de totes les cases, i per descomptat la base de tota poció màgica i aromàtica: el fonoll i l’herba-lluïsa. Fos quina fos l’herba, fos quin fos l’ingredient, el més important, si no volien que els fes mal, ni que tornassin agres dins la botella,  era posar-n’hi un nombre imparell: tres granets de cafè, un brotet de tarongí, una fulla de llorera, una cirera, una fulla de taronger… I si qualcú no coneixia l’herba no hi feia res: un cartellet en recordava el nom.

I després, a omplir s’ha dit. A gust. Uns de més seques, d’altres de més dolces. Anís dolç i cassalla. Les botelles sortiren del taller plenes i etiquetades. Després vengué el dinar: una setantena de persones entaulades que pogueren tastar les delícies del taller de cuina, comandat pel xef de la barriada, avinent a l’hora de donar ordres, i tan expeditiu com sensible. S’hagueren de fer 500 pilotes per assaciar la gana dels comensals. Tanmateix, per obrir boca, un tast de calamar arrebossat, aladroc fregit i colflori arrebossada. Fritada de coses bones.

De dolç, possiblement la millor ensaïmada del món, tant la de crema cremada com la d’albercoc.

El dia, que no va ser més llarg perquè un ruixadet inoportú i fresc va desbaratar la taulada quan havia arribat la fresca del dia, es va cloure amb un bingo molt ben locutat per uns jovenets que mostraren taules de bon de veres amb el micro a la mà. Descobrírem que als 85 anys ens en falten quatre o cinc per morir-nos, que als 38 començam a tornar vells, i que als 14 surten els pèls davall les aixelles. Els qui cantaren línia, i els qui feren bingo, s’endugueren unes tote-bags ben feministes i reivindicatives… Fer herbes per fer poble!