skip to Main Content

“Vola amunt, Antònia, estimada amiga”

Parlam amb quatre companyes d’Antònia Matamalas que han compartit amb ella experiències i lluites i que ens fan arribar unes paraules d’adeu

Rosa Cursach (Filòsofa i teòloga, exercí com a docent i investigadora experta en feminisme. Fou exdirectora de l’Institut Balear de la Dona i exdirectora insular d’Igualtat al Consell de Mallorca)

No record exactament quan vaig conèixer n’Antònia, fou a través de na Xesca Mas, i crec que fou al Jardí de les dones d’Artà. Amb ella, amb el col·lectiu de Dones de Llevant coincidíem a manifestacions contra les violències masclistes, a lluites feministes, a trobades i a accions. N’Antònia era creativa, amb visió de les passes que calia fer. Una dona impulsora d’iniciatives feministes, de col·lectius i de dones. No conec ningú que s’alegràs tant com ella dels èxits de les dones tan individualment com col·lectiva. Amb una capacitat d’estimar totes i cada una de les seves amigues, n’Antònia es podia cansar, però no tirava la tovallola: si li arrabassen un arbre, idò en sembrarem mil; era una sembradora de vida lliure.

A voltes parlam, des de les institucions, que hem de transversalitzar el feminisme. El col·lectiu de Dones de Llevant, amb n’Antònia al capdavant, ho ha fet a Manacor tots aquests anys i per això Manacor avui és més feminista.

N’Antònia et telefonava o t’enviava un WhatsApp tant per convidar-te a una activitat, com per donar-te l’enhorabona, contar-te que estava orgullosa d’una amiga seva o preocupada per una al·lota que afrontava violència masclista i li cercava recursos. Estava compromesa amb Manacor, amb les dones de Manacor, però tampoc no dubtava a donar suport a les dones argentines amb la seva lluita pel dret a l’avortament lliure i segur.

Per a mi n’Antònia Matamalas és una referent; jo voldria semblar-me un poquet a ella.

Carme Vidal (Infermera d’Atenció Primària, experta en Polítiques d’Igualtat i Prevenció de la Violència de Gènere, formadora en violències masclistes als professionals sanitaris i membre de la Comissió contra la violència de gènere del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut)

El meu primer vincle amb Antònia Matamalas Prohens va sorgir fa deu anys, quan vaig tenir l’oportunitat de col·laborar amb ella en totes les activitats commemoratives del 8 de març en el marc de les meves pràctiques del màster en polítiques d’igualtat. La nostra simbiosi va ser tan gran que la casualitat ens va fer amigues, però el temps és qui ens va fer germanes.

Sense importar els moments difícils, sempre ha continuat endavant. Ha estat un exemple de força i constància per a totes les persones que l’han envoltada i per a ella mai no hi va haver impossibles.

Antònia Matamalas ha estat una persona generosa, ha lluitat per aconseguir un món millor, un món més solidari, més igualitari; per l’emancipació, apoderament i els drets de les dones i per visibilitzar totes aquelles injustícies i discriminacions cap a les persones més vulnerables, però principalment aquelles que el patriarcat i la misogínia han llençat contra les dones. Ha sortit al carrer per exigir els drets reproductius de les dones, per dir ben fort que aturem les violències masclistes, per reivindicar una educació basada en valors i sense estereotips de gènere, sempre posant el punt de mira en la coeducació. Ha assessorat i animat altres associacions feministes a créixer i sempre ha tingut la porta oberta i la mà a punt per ajudar la comunitat, sigui de forma individual o col·lectiva.

El seu llegat proporciona el fonament i l’articulació del feminisme a Manacor i a tota Mallorca. Ha deixat una gran empremta i un camí fet perquè les noves generacions continuïn amb el seu llegat.

Antònia Matamalas, per a mi, significa sororitat i amistat. Ha estat d’aquelles estranyes persones que t’accepten, malgrat els trossos que et falten. D’aquelles que t’aixequen quan has caigut i t’empenyen a seguir endavant. D’aquelles que, si no et queden forces, s’ajupen per estar amb tu en l’abisme de la caiguda.

Francesca Mas, advocada (activista feminista, presidenta del Looby de Dones i exdirectora de l’Institut Balear de la Dona)

N’Antònia, per a mi, era una persona amb unes creences molt fermes i que tenia la teoria feminista com a eix de la seva vida, però que alhora estava totalment impregnada del sentit de la justícia social i de la defensa de les classes populars i de la gent més desvalguda. Tot això té l’arrel a la seva vida a Madrid, als barris obrers de la ciutat, al final del franquisme. Això ha impregnat la seva militància, com a dona feminista, d’aquest caràcter que per a mi és meravellós: el fet d’acostar-se a tot i de mirar-ho des del punt de vista col·lectiu. Sempre va intentar que el seu pensament i les seves idees tenguessin un efecte en la vida de cada una de les persones. Per això parlam d’ella com a activista, perquè no just ha fet una feina molt important d’escriptura, d’estudi, de contribució al coneixement i d’ajudar-nos a totes les que l’hem coneguda a aprendre, sinó que també cal destacar l’acció del seu dia a dia per millorar la vida de la gent. És molt important aquesta mirada col·lectiva, i sobretot també la seva lluita per les classes populars. Ella lligava directament el patriarcat amb el capitalisme i això és un valor, una situació que no moltes tenen present.

Era una persona absolutament oberta i sensible amb tot el que passava a cada moment, estava molt al dia de totes les coses, amb els peus a terra i atenta a les coses que passen a la vida per poder-la entendre. Estava tan compromesa que en els darrers moments de la seva vida estava molt preocupada per l’avanç de l’extrema dreta i el retrocés en els drets de les dones, i també pel planeta. Tenia clar que l’opció ecofeminista era l’opció de lluita més vàlida per afrontar la realitat que ara vivim i tot això és un agraïment immens que hem de tenir cap a ella, pel que ha suposat tant per a la ciutat com per a les nostres vides personals.

Ens coneguérem a Manacor, quan ella va venir l’any 2005. Va comparèixer al despatx, amb les seves arracades i els seus colors tan alegres i em va dir que era professora jubilada, que havia vengut a Manacor i que volia saber quines entitats feministes hi havia per aquí. Hi havia hagut l’Assemblea Feminista de Manacor, llavors ja molt desmobilitzada i em digué que ella volia col·laborar, que volia muntar una associació. Va venir amb una determinació i una fe, unes ganes de fer coses, que la converteixen en una persona única.

Nina Parrón (Activista feminista, ha treballat a l’IBDona i és exdirectora insular d’Igualtat)

Antònia Matamalas Prohens ha mort i encara no m’ho vull creure. Fa molts anys que la vaig conèixer a Madrid, on passà bona part de la vida adulta. El seu compromís amb les classes populars la va dur, juntament amb el seu company Rafa, a viure a un poblat de casetes baixes, molt humils, d’aquelles que es construïen a Madrid durant aquelles dècades, quan la dignitat de les famílies obreres no estava contemplada pel règim franquista. Viure a Palomares i reivindicar habitatges dignes i escoles públiques comportava un risc clar durant aquells anys obscurs.

Quan ens vam conèixer ja érem part del feminisme madrileny, en treballar pels drets de les dones dels pobles del Corredor de Henares. Havíem assolit la democràcia que tant havíem lluitat, i ens encantà haver tingut una vida tan paral·lela a dos barris obrers; les dues havíem estat a la mateixa lluita, en el moviment d’alfabetització de persones adultes, amb amigues i amics en comú. A vegades recordàvem aquells anys, però preferíem parlar del present i del futur, de tot el que quedava per fer.

Per les voltes que fa la vida, les dues finalment vam acabar vivint a Mallorca. Ella en el seu estimat Manacor, juntament amb el seu Rafa; i jo, a Palma. De totes les accions en què hem col·laborat, les dues teníem un record especial de “l’acte de la lluna plena”. Era el 2011 i la crisi econòmica de llavors tenia la població ofegada, desemparada i vençuda. N’Antònia em va dir que no podíem deixar que ens trepitjassin, que havíem d’agafar energia pròpia, que el millor era l’energia de la lluna plena i em va demanar que inventéssim un acte amb la lluna plena d’octubre. Ho férem, demanàrem a l’Ajuntament cent cadires i hi va haver gent dreta, perquè ella va saber llegir la necessitat de la gent. L’èxit va ser rotund; la plaça es va omplir d’alegria, d’energia positiva, de solidaritat. Sempre que em demanava col·laboració anava corrent cap allà perquè les rialles i el bon ambient estaven garantits. No em puc imaginar l’activisme sense la seva complicitat, ara. Vola amunt, Antònia, estimada amiga.

 

Back To Top
Search