Moltes vegades la vida ens porta sotragades que no podem evitar ni preveure. D’altres ens ofereix la possibilitat de triar, d’optar per una via o per una altra. I en d’altres, ens hi obliga, inevitablement. És en aquests dos darrers casos en què com a éssers humans ens sentim privilegiats de triar el nostre destí, de prendre decisions que sabem que seran transcendentals per al camí de les nostres vides. És aquí quan podem dir que viure és decidir. Cent per Cent planteja aquesta setmana el debat sorgit arran del camí que ha de prendre el tren en la seva sortida de Manacor cap a Artà. Soterrat o en superfície? Hem consultat tècnics en la matèria i hem pogut observar que els arguments per a una i altra opció són raonables i defensables. La pilota, per tant, és a la teulada dels nostres gestors. La classe política manacorina i illenca es troba davant una de les decisions més importants i arriscades de la legislatura. Nosaltres, des de la nostra humil posició, no som qui per optar per una o altra opció, puix reconeixem la dificultat de la decisió, i més una vegada consultats els experts en la matèria. Ara bé, un argument s’imposa sobre qualsevol altre: sigui quina sigui la decisió que finalment es prengui que es faci amb responsabilitat i amb sentit de política d’estat. Volem dir amb això que res no seria pitjor per a Manacor que assistir a una brega entre polítics i que la decisió final depengués de debats més electoralistes que no ideològics. No tindria sentit que des de Palma s’imposàs el tramvia just perquè el govern manacorí defensàs l’opciò contrària. O viceversa, que l’Ajuntament posàs traves a l’opció triada per Palma just perquè el govern autonòmic és d’un color polític contrari al de l’equip de govern manacorí. Esperam, doncs, que s’actuï amb responsabilitat, amb visió de poble i amb sentit d’estat. Hi guanyaríem tots.

Pagar per justícia social?
Un altre debat generat aquesta setmana ha estat el de la polèmica taxa establerta per la delegació de Serveis Socials. La regidoria, comandada per Catalina Riera, farà pagar vuit euros l’hora per la prestació social domiciliària. L’estat del benestar se sustenta en tres grans pilars públics i, fins ara, gratuïts: l’educació, la sanitat i els serveis socials. Cert és que “gratuïts” hauria d’anar entre cometes. Tots cotitzam a la seguretat social per gaudir d’una sanitat pública “gratuïta”. Tots pagam els nostres imposts per tenir una educació pública gratuïta o per poder gaudir d’uns serveis socials efectius.
 Amb la mesura, Catalina Riera, posa damunt la taula el cost dels serveis públics en general i dels serveis socials en particular. Hom es pot demanar si pagar una taxa per ser assistit pels serveis socials és pagar dues vegades. O si en canvi el fet de pagar ens ajuda a conèixer què costa aquest servei. És de justícia que una família benestant, que podria pagar-se aquesta assitència de la seva butxaca tengui accés a aquest servei i, en canvi, una família que ho necessita i no ho pot pagar, estigui en llista d’espera del servei públic? Els arguments exposats per Catalina Riera fan reflexionar sobre tot plegat, tot i entenent també els raonaments esgrimits per ALM-UM, que es queixa de la inoportunitat de la mesura, presa en temps de crisi i, justament, d’augment de les demandes als serveis socials.
 Ens trobam, una vegada més, davant una tria argumental complicada, davant una decisió complicada de prendre. Torna a haver-hi arguments raonables a les dues bandes de la balança, i la línia que els separa es tan prima que esdevé invisible. Però la vida continua, i ens obliga a triar. Triarem, i riurem, o plorarem. A la fi, però, ens veurem amos del nostre destí, per això, perquè viure és decidir.

CpC 302 en format pdf part 1

CpC 302 en format pdf part 2

La taula rodona organitzada per la Plataforma per l’Educació aquesta setmana posà al descobert les misèries del sistema educatiu a les Illes. Justament la mateixa setmana que s’anunciava que els alumnes extremenys disposaran d’un ordinador portàtil gratuït per poder fer feina a les aules, aquí ens demanam com ho podem fer per ampliar unes infraestructures obsoletes i del tot insuficients. El greuge comparatiu és obvi. Però anem a pams. És cert que el Govern de les Illes Balears disposa d’uns recursos limitats, limitadíssims, per dur a terme la seva acció de govern. Aquests recursos, de manera general, han de venir dotats des de Madrid, que és qui té la paella pel mànec en qüestió de recaptació i distribució de cabals públics. Ara bé, una vegada arribada aquí la dotació econòmica, cal que el govern de torn cregui de bon de veres que l’educació és una prioritat i, per tant, li faci guanyar pes específic dins el muntant dels pressuposts generals de la CAIB. Si de veres el govern de Francesc Antich és progressista i socialista i creu que la sanitat i l’educació públiques han de ser potenciats ha d’anar incrementant les dotacions per sobre de l’increment general de la comunitat. És de llibre. Enguany el pressupost general puja un set per cent. El d’Educació, un sis. Així, és clar, no s’arribarà mai a assolir l’objectiu marcat a principi de legislatura, ans al contrari, ens n’allunyarem.
 El paper de Miquel Martorell i Catalina Riera en la taula rodona de dimarts passat fou molt digne. Assumiren responsabilitats sobre les mancances que hi ha. Reconegueren públicament la feina que queda per fer. Demostraren conèixer en tot moment quin és l’estat de la situació en aquests moments. I recalcaren que poca cosa poden fer ells per resoldre d’una manera contundent tota aquesta problemàtica. És per això que, encara des de més amunt cal una acció decidida per part del govern per disposar de més doblers per construir centres (és una vergonya que haguem d’anar a pellucar euros per Europa per poder fer escoles) i per dotar de més i millors recursos humans els nostres centres escolars. Justament si en un aspecte coincidiren tots els ponents de la taula va ser en el fet que els nostres centres disposen de grans professionals, que alhora s’impliquen, moltes vegades de manera desinteressada i altruista en les millores del centre. Però una societat moderna i occidental no pot dependre, en cap cas, del voluntarisme ni de la bona fe dels seus professionals, sinó de la dotació pressupostària de la seva administració. El voluntarisme sempre acaba amb un incendi: la gent cremada. Els nostres centres seran millors si els alumnes i els seus mestres s’hi senten a gust, amb capacitat per dur endavant la seva feina, amb recursos per fer-la, i sense haver de perdre temps en reivindicacions.
 L’educació, tal com s’ha construït la nostra societat, és primordial. Per la transmissió d’habilitats que comporta, però també, i sobretot, per la transmissió de valors que implica. La taula rodona ens demanava que “féssim punta”. Les dues hores de debat de dimarts passat tengueren gust de poc. Com si haguéssim començat a fer punta a un iceberg gegantí que, davall davall, amaga misèries inconfessables.

CpC 301 en format pdf part 1

CpC 301 en format pdf part 2

Talment un exèrcit espartà defensant-se de les forces perses a la batalla de les Termòpiles. Així és Cent per Cent: 300 números, 300 soldats espartans carregats d’austeritat, però també de coratge que han sabut vèncer les adversitats i els contratemps. Ara, vençuda la batalla, els 300 de Cent per Cent es disposen a refermar encara més la consolidació com a publicació de referència a la comarca del Llevant mallorquí. Una eina per estar informat amb esperit crític a partir d’una visió moderna de les coses que passen. L’austeritat i la rigidesa espartanes han deixat pas a la construcció d’un imperi hel·lènic de consolidació i refermament en les pròpies conviccions, les que feren néixer un projecte que és a punt de complir el sisè aniversari.
 Avui Cent per Cent ocupa un lloc dins l’espai comunicatiu de la comarca i és una publicació valorada també dins l’entorn de l’Associació de la Premsa Forana de Mallorca. Bona prova d’això és la presència del nostre director com a vocal de la junta directiva d’aquesta associació, però també el reconeixement a la tasca feta amb els dos treballs que han resultat finalistes en els recuperats Premis de Premsa Forana. Una fotografia de Marina Giménez i Catalina Cortès en l’homenatge manacorí al tennista Rafel Nadal i un reportatge sobre les promeses incomplertes del batle Pastor elaborat per Càndida Vives i Catalina Serra han estat els treballs de Cent per Cent reconeguts pel jurat d’aquests premis.
 Però la diada de la Premsa Forana tengué altres actes, a banda del lliurament dels premis. Una jornada d’aquesta casta, tanmateix, sempre ajuda els assistents a reflexionar una mica més sobre l’existència de la premsa forana, del seu sentit i del seu futur. Les revistes, impulsades sovint des del voluntariat i des de la dedicació abnegada, s’han sabut adaptar en general a la modernitat i han abandonat les tècniques d’elaboració antigues per aprofitar els avantatges de la tecnologia digital. Un altre debat, directament lligat a aquest fet, és el de la presència a la xarxa internet. Tota la premsa publicada en paper, no sols la local i comarcal, viu immersa dins moments convulsos que fan preveure un futur incert per a les publicacions de paper. De moment, són moltes ja les publicacions de Premsa Forana que disposen d’una pàgina web. Cent per Cent, n’és una, i mirarà amb el pas del temps d’incorporar-hi més serveis i ofertes.
 Caldrà veure també com afronta la premsa forana el repte del relleu generacional, tant en l’elaboració de les publicacions com també en la captació de nous lectors, molt sovint més interessats per les notícies d’àmbit estatal o mundial que no per les informacions locals.
 Mentrestant, el darrer any el nombre de publicacions s’ha vist incrementat i ja són quaranta-quatre les que formen part de Premsa Forana, a la qual desitjam prosperitat i llargs anys de vida.

Fum contra la crisi?
Ja n’avisàvem la setmana passada. Quines mesures són les que aporta l’equip de govern contra la crisi? De moment Llorenç Bosch ha sortit demanant doblers al Consell i al Govern. Però per a quins projectes? Per a quines idees concretes? Poques inversions arribaran d’onsevulla si no es demanen per a mesures amb carn i ossos, reals, de veritat. Si parlar de la crisi ha de servir per fer una vegada més el joc polític, val més que ho deixem anar. No ho deu veure així el senyor Bosch?

CpC 300 en format pdf part 1

CpC 300 en format pdf part 2

És del tot lloable la iniciativa que ha tengut aquesta setmana l’agrupació local d’ALM-UM. Els nacionalistes liberals han proposat, en sentit totalment constructiu, un pla de xoc contra la crisi a Manacor. El pla conté tretze idees concretes, explicables i molt segurament aplicables, per fer front a les mancances dels ciutadans. La iniciativa d’ALM-UM és doblement lloable, en primer lloc perquè toca amb els peus en terra i en segon lloc perquè  surt d’un partit de l’oposició. Estam avesats a veure que l’activitat de l’oposició sempre sigui de supervisió i fiscalització de l’actuació de l’equip de govern, sigui de manera demagògica, sigui de manera constructiva. En aquest cas, però, els d’ALM-UM s’han avançat al bipartit PP-AIPC amb una idea constructiva i sense crítica, únicament mirant endavant.
 La resposta de l’equip de govern no s’ha fet esperar. És una llàstima que l’equip de Pastor hagi tornat a aprofitar l’oportunitat per reclamar mesures a Palma i retreure la pujada de la taxa d’incineració a la consellera Catalina Julve. Això, en aquest cas, seria el mal menor, perquè Pastor i els seus socis de govern han recollit la proposta almuemita i assumeixen els seus postulats, alhora que afirmen que “ja estam estudiant un pla contra la crisi”. Un deu. Cal dir, no obstant això, que la proposta de l’equip de govern no fa cap proposta concreta i sembla aprofitar una mica la fua que li dóna la d’ALM-UM. Caldrà esperar a les pròximes setmanes per veure quines són les actuacions que proposa l’equip de govern per combatre aquesta crisi i veure si realment són efectives. De moment, des d’aquesta humil columna, no podem fer més que felicitar-nos per uns fets que semblen demostrar que és possible que els nostres representants polítics s’entenguin i entenguin que ocupen el lloc que ocupen per fer feina per al poble. És clar que en més d’una ocasió tendran un criteri diferent per fer-ho. Però en moltes d’altres sembla inevitable l’entesa i incomprensible el desacord. Ens hem de felicitar perquè, per una vegada, sembla que es posen davant els interessos del poble, i darrere, els interessos del partit. Ara bé, la felicitació és incompleta. Serà absoluta el dia que vegem aplicades i en funcionament totes aquestes mesures que diu l’equip de govern que està estudiant.

CpC 299 en format pdf part 1

CpC 299 en format pdf part 2

Hom s’arriba a demanar per a què serveix un Ajuntament. O més concretament, per a què serveixen els polítics que el comanden? Ben analitzat, amb fredor, a un Ajuntament hi fan feina nombrosos funcionaris i treballadors que tenen la tasca de fer complir un seguit de normes establertes, presumptament, perquè la societat funcioni millor. Sembla que el sistema, més o menys obté resultats favorables. No obstant això, tot s’esbuca quan entren en joc els polítics. Avui sembla que la seva funció  és escoltar els problemes que té un ciutadà o l’altre amb aquesta norma o aquella altra. I com que el ciutadà no vol complir la norma el polític li diu que “no passis pena, ja t’ho arreglarem”. Avui, la funció del polític de proximitat és aquesta. De vegades, òbviament el fi sembla lícit, noble i fins i tot raonable. D’altres, només serveix per afavorir un grup de ciutadans o un ciutadà en concret, i perjudicar-ne la gran majoria.
 Però parlem amb plata. Clar. Concret. L’Ajuntament de Manacor es troba enclòs entre els interessos de dos grups de ciutadans: d’una banda, els qui no volen complir les normes per poder guanyar quatre doblerets (els propietaris dels bars i també el del club Villamiel); de l’altra, els qui volen que es compleixin perquè no poden dormir (els veïns del centre de Manacor i els veïns del Villamiel). No serem nosaltres aquí els qui defensarem la bondat de la norma. La norma està posada i la seva raó de ser essencial i primigènia és ser complida. Ara bé, pot ser que sigui una norma equivocada, que n’hi ha moltes, començant per la norma mare, que és, aquí i ara, la Constitució. El debat ha de cercar de qui és la raó. I l’Ajuntament i el polític de torn han de prendre una decisió que, en el 25 per cent dels casos deixarà una banda contenta, en un altre 25 hi deixarà l’altra, i en un 50 no n’hi deixarà cap de les dues. No és fàcil la postura del polític. Però aquesta és la seva feina. Per això es va presentar. I per això cobra. Calen decisions valentes, que siguin al màxim d’equànimes i que, si no ho poden ser, almenys siguin justes. Tota aquesta reflexió mena a l’actuació de l’Ajuntament envers el tema dels bars, les seves llicències i els seus precintes. És massa coincidència que justament quan els veïns afectats (els del centre, però també el del Villamiel) han presentat contenciosos a l’Ajuntament aquest hagi actuat amb diligència per tancar locals que feia mesos, o anys, que se sabia que no estaven en regla. I ara, dues setmanes després, resulta que ja n’hi ha tres que han trobat la fórmula màgica i ja poden tornar a obrir. De part de qui està l’Ajuntament? La resposta és òbvia. I en certa mesura comprenem la dificultat que té per prendre decisions: són els doblers dels uns contra el descans dels altres. Difícil decisió. Moralment, però, indiscutible. La qüestió és si n’hi ha, de moral, devers l’Ajuntament. Per a què serveix l’Ajuntament? Hom diria sense embuts que tot això és, ni més ni pus, comèdia. I la Sala no té llicència per fer comèdia: que la precintin.

El desprestigi de la política: la corrupció
Aquests dies hem vist com el diputat Bartomeu Vicens podia evitar la presó pagant una fiança de 100.000 euros. Episodis com el seu i com tots els que han esquitxat la política illenca aquest darrer any no fan més que afeblir la democràcia, restar credibilitat a la classe política i llevar prestigi a les institucions. No hi ajuden gens la lentitud de la justícia i decisions que semblen ampliar el marge d’impunitat dels polítics delinqüents. Vicens continua imputat, però, de moment, no ha entrat a la presó. Justament perquè encara no l’han jutjat i, per tant, mentre no es demostri el contrari, és innocent. En cas contrari, el seu dandisme, els seus somriures i el seu dinar al Port de Sóller només poden rebre dos qualificatius: provocació i cinisme.

CpC 298 en format pdf part 1

CpC 298 en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 459 - D'on traurem les barques?
• CpC 457 - Ens enganen? Una pregunta que comença a tenir resposta
• La Plataforma pel Tren de Llevant programa una "cotxada” per protestar a Palma el proper 5 de maig
• CpC 456 - La proesa de lluitar pels drets bàsics
• CpC 453 - Una bona notícia?
• CpC 452 - Els amics dels meus amics són els meus amics, i viceversa
• CpC 450 - La llei de la condemna
• CpC 449 - Clarors novelles per a problemes antics
• CpC 447 - Una victòria plena d’incògnites
• CpC 443 - De l’excel·lència a la vergonya

• Revistes [192]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom