Encetam l'edició d'aquesta setmana amb una notícia que ens entristeix i ens revolta alhora. Ja fa anys que, sense saber com, es va alçar una construcció al costat de cala Sequer que supera els 1.000 metres de superfície. Es tracta de l'únic edifici que malmet el paratge natural del que coneixem com a "cales verges", des de cala Falcó fins a cala Bota, passant per cales tan conegudes com cala Varques o d'altres de més misterioses com cala Pilota o el caló del Serral. I ara, els mateixos que malmeteren l'espai protegit insisteixen a actuar fora de la llei. Parlàvem de tristesa i de revolta. La desolació neix del fet que hi pugui haver persones que viuen a Mallorca, que gaudeixen de la bellesa de l'illa, i que, alhora, no són conscients que aquesta bellesa, més enllà d'escriptures i doblers, ens pertany a tots. I que és de la voluntat sobirana que neixen les lleis que preserven espais com el de les cales verges. D'això, directament, se'n diu "ser immune a la consciència", és a dir, ser incapaç d'entendre que en aquestes zones, siguin d'un o siguin de l'altre, no s'hi pot fer cap actuació que no tengui el vistiplau de la llei, i que si s'actua de manera fraudulenta s'actua contra el bé de tothom. L'escala construïda pels propietaris de cala Sequer i la barrereta ridícula que n'indica el límit són il·legals, denunciables i fins i tot atemptables. Aquí és on neix la revolta, el canvi radical, la mudança sobtada. Tot i que el xalet ha estat denunciat nombroses vegades, a la fi ha aconseguit el final d'obra. Ara s'hi fan reformes que, misteriosament, tornen a comptar amb la pertinent llicència municipal. Esperam, però, que aquesta actuació al marge de la llei, amb la construcció d'aquesta escala sigui sancionada tal com pertoca, i que la natura, en la mesura del que sigui possible, sigui retornada al seu estat primigeni. Si no fos així, quines altres vies li queden al poble sobirà, al mallorquí de cada dia, al del pis de 90 metres? Que no dubtin les autoritats municipals i autonòmiques, i també els poderosos propietaris del xalet de cala Sequer que des d'aquest humil portal no callarem fins que no vegem les parets laterals de l'admirada i estimada cala Sequer en les condicions que la mare natura tan bellament li ha atorgat després de milers i milions d'anys d'abnegada feina. No callarem.

CpC 381 en format pdf part 1

CpC 381 en format pdf part 2

No fa gaire dies en aquest mateix espai ens manifestàvem, per consciència, tarannà i ideologia, contraris a la privatització dels serveis públics. En aquell cas ens referíem a la concessió de la recaptació dels tributs manacorins a l'Agència Tributària i, de rebot, al recaptador Alzamora.
 Aquesta setmana torna a sortir el terme privatització arran de la concessió del servei de l'escoleta d'estiu a una empresa privada. Ja en anys anteriors s'havien privatitzat les de s'Illot i Porto Cristo i enguany s'ha fet la passa definitiva amb la de Manacor. La polèmica està servida, però no menjada, perquè en menjarem tot l'estiu. La concessió a empreses privades es fa o bé per abaratir costs i alleugerir les arques públiques, o bé per optimitzar un servei que no acaba de funcionar. En el cas primer que esmentàvem, el del recaptador Alzamora, la concessió es va fer pel segon motiu, ja que Manacor és el paradigma de municipi que no recapta així com toca els seus imposts. Si la manca de voluntat política ho impedeix, aleshores sembla necessari prendre mesures en aquest sentit, més que res per una qüestió de justícia social. Sigui com sigui, per a un idealista qualsevol el fet és decebedor perquè demostra la incapacitat de l'ésser humà d'actuar d'acord amb les lleis que ell mateix s'ha imposat.
 Però parlem de l'escoleta d'estiu. Resulta idò que l'Ajuntament considera que el cost d'aquest servei no és assumible per a les arques de la Sala i per això ha decidit fer-ne la concessió a una empresa privada. L'objectiu: abaratir costs. Quina garantia té l'Ajuntament que aquesta empresa farà les tasques que li han estat encomanades amb la mateixa eficiència, competència, dedicació i interès que fins ara? En parlar de costs per dur endavant un projecte ens trobam sempre amb faves comptades. Posem un exemple: l'Ajuntament contracta vint monitors a mil cinc-cents euros cada un per fer la feina. Total: 30.000 euros. La concessionària disposa d'una partida de 30.000 euros per a personal. Òbviament els empresaris, que viuen sempre per guanyar doblers, n'agafen 6.000 per a l'empresa. En queden 24.000 per al personal. O es lleven quatre monitors o es descompten 300 euros de cada nòmina. Repetim, les xifres són un exemple, però la conclusió és real: o menys personal o més mal pagat. Més precarietat. Menys professionalitat. I a tot això s'hi afegeixen els valors i la preocupació per a l'educació dels més petits, diluïda davant la banalització de l'ètica i l'encimbellament dels doblers. La superficialitat al poder. Mentrestant, una darrera l'altra, les administracions van privatitzant serveis. S'imposa el títol de l'article: ara és l'hora de privatitzar, privatitzau ara que podeu, perquè d'aquí a no res fins i tot als polítics us pagarà una empresa concessionària que se'n quedarà el deu per cent. I de qui serà l'empresa? Ai.

CpC 380 en format pdf part 1

CpC 380 en format pdf part 2

Parlàvem no fa gaire dies de les retallades que el govern espanyol ha duit a terme tan recentment en el sector públic. Allò que s'ha fet més coneixedor ha estat la reducció dels sous dels empleats públics, des del funcionari auxiliar administratiu al catedràtic o a l'alt funcionari d'una conselleria o d'un govern, passant per la bidell, el xofer, la metgessa, l'infermer, el mestre, la professora. Primera estocada a la moral dels treballadors. Però les retallades afecten també els recursos humans, les places de treballadors. Segona estocada al mercat laboral. I finalment, les terceres afectades són les infraestructures: els hospitals, les escoles, els centres de salut, les universitats, les carreteres, els trens. Tercera estocada a la població en general.
 Pel que fa a aquest tercer aspecte, i especialment en matèria educativa, vivim recentment a Manacor una situació que, si més no de manera projectada, es presenta com a esperançadora: aquest mes s'han iniciat les obres de la nova escola de primària a l'hort d'en Roig, aquesta setmana han començat les obres de reconstrucció de l'espai que ocupava antigament el quarter dels semantals, que albergarà oficines per a serveis socials i dues línies d'educació infantil; estan pràcticament acabades les obres de reforma i condicionament del Molí d'en Beió, que, si no hi ha contraordre, acollirà l'Escola de Mallorquí, desterrada de l'antic Quarter, ara esbucat. A banda de tot això, van a bon ritme les obres del nou macroinstitut de secundària. Tot plegat, centres educatius que aniran obrint les seves portes el curs que ve (en el cas de l'Escola de Mallorquí), el curs 2011-2012 (en els casos del nou institut i de l'escola de primària) i el 2012-2013 (en el cas de les instal·lacions educatives situades a l'espai de l'antic quarter dels sementals). Això vol dir que en poc més de dos anys Manacor viurà un canvi i una renovació significatius en l'àmbit educatiu. Tot això si els nostres governants tenen coneixement i no apliquen retallades pressupostàries a obres ja començades, licitades i en període d'execució. Se sap, també, que l'obra pública camina lenta com un elefant cansat i vell quan es tracta d'infraestructures educatives o sanitàries. Per tant, no s'han de descartar retards, que en cap cas no desitjam, en el lliurament final de les obres.
 Les expectatives, per tant, són immillorables. Però l'aigua del passat on ara poaleja el poal de la gaubança és fètida, estancada, morta. Hem viscut anys d'economia folgada, alliberada, desenfrenada, en què els nostres governants s'han preocupat més de constrènyer els límits de l'illa amb carreteres continentals que no d'eixamplar-los amb centres escolars d'aspiració universal. Més que mai, necessitàvem inversió en educació. Per la caiguda de valors imperant, per la incidència cada vegada més nombrosa de famílies desestructurades, per l'arribda massiva de persones d'altres indrets, començant de la Península i acabant a l'Àfrica, Àsia o Amèrica, i per l'augment de població sostingut de manera permanent durant els darrers anys. I invertírem en carreteres, en velòdroms i en metros negats per una pluja d'estiu. El nostre riu educatiu desemboca en l'esperança, però ha passat lent, gairebé estàtic, per meandres infinits amb la indústria de la corrupció abocant-hi immundícia, insolència i despropòsit. Esperam un canvi. La mar oberta del futur, plena de perills i amenaces, però també d'esperances i il·lusions, es bastirà sobre els pilars que aguantaran els infants d'avui: les persones de demà. Formem-les amb i en consciència. Només així ens salvarem com a poble. I com a espècie.

CpC en format pdf part 1

CpC en format pdf part 2

Primer fou el desprestigi dels funcionaris. Després arribà el dels polítics. A la fi, la cosa pública, l'administració, el bé comú, resulta ser concebut per un animal de dimensions dinosàuriques, rovellat, lent, poc àgil i, també, inútil. Quantes vegades no hem sentit un infermer o una metgessa o un professor criticar un govern perquè ens fibla a imposts? D'on es deuen pensar que cobren? D'on surten els doblers per mantenir els serveis públics? Surten, ni més ni pus, i sap greu haver-ho d'aclarir, de l'aportació que cadascun dels ciutadans fan a partir del seu benefici del treball, dels seus béns immobles, etc. Tot això ve a rotlo perquè aquesta setmana ALM-UM ha denunciat "l'agressivitat" de l'empresa recaptadora pel que fa a la notificació d'embargaments. El partit que a Manacor lidera Catalina Julve es posa de part del ciutadà de carrer que ha rebut a ca seva una notificació d'embargament. I és cert que no correm un temps gaire favorable. Però també ho és que fa tres, quatre, cinc anys, les coses sí que funcionaven molt millor econòmicament. I eren molts els ciutadans manacorins que no pagaven els seus imposts ni les seves multes. L'actuació que ara denuncia ALM-UM no és més que la conseqüència cruel i directa d'anys llarguíssims de desídia i deixadesa pel que fa a la recaptació municipal. "Pots posar les multes que vulguis, que tanmateix no les pag", deien un temps els ciutadans als guàrdies municipals que intentaven fer complir el codi de circulació per dins el nucli urbà. La impunitat s'ha acabat, però s'ha acabat de cop i en una època de vaques magres. Aquest és el mal. Però, com deim a Mallorca, qui l'ha feta que la pag. I que pagui tothom. Cadascú el que li pertoqui.
L'altra qüestió punxeguda és la concessió de la recaptació de tributs a una empresa privada. Des d'aquesta columna no ens mostrarem mai a favor de les concessions de serveis públics a empreses privades, que viuen i existeixen amb l'objectiu primigeni de lucrar-se. I lucrar-se damunt un servei públic no sembla de rebut. Si de veres creim en l'administració i en el seu servei al ciutadà, hauria de ser aquesta mateixa la que, sense intermediaris, oferís el servei. En resum: per què hem de concertar escoles privades si amb aquests doblers en podríem construir i mantenir de públiques, laiques i plurals? Per què hem de crear fundacions per gestionar hospitals públics de manera privada o concertada? Per què, per tant, hem de concedir la recaptació dels doblers públics a una empresa privada? Potser aquesta darrera qüestió, en el cas de Manacor, té una resposta, trista, certament, però en té. Sembla com si l'única manera que s'hagi pagat aquí el que es devia hagi estat aquesta. Una llàstima. Una pena que l'Ajuntament de Manacor no hagi tengut un grup de polítics competents i, sobretot, valents, capaços d'enfrontar-se amb la part menys agradable de la gestió, mentre s'aferren a les rebaixes populistes d'imposts, alhora que debiliten encara més una administració municipal sense capacitat de gestió econòmica, i, per tant, de recursos humans, i, en conclusió, incapaç de recaptar els imposts per si mateixa i ella tota soleta. El peix que es mossega la coa. Com aquest article, que torna al seu principi i apel·la a la necessitat de la participació social i econòmica de tots plegats en la formació d'allò que coneixem avui com "la societat", "el país", o el que li vulguem dir. El benestar d'un mateix, sens dubte, parteix sempre del benestar amb els altres.

Cpc 378 en format pdf part 1

Cpc 378 en format pdf part 2

Un nou per cent. Aquest és l'índex de seguiment que ha tengut la vaga de treballadors públics convocada per dimarts passat pels sindicats amb motiu de la retallada que ha aplicat el govern espanyol als sous dels funcionaris i treballadors d'empreses públiques. Menys d'un de cada deu treballadors ha secundat la vaga. En més d'un ajuntament o centre escolar tots els treballadors han acudit a la feina sense motar. Escaldats per la reducció de sou, s'han estimat més no renunciar als prop de cent euros, o més, que els haurien descomptat de la nòmina si s'haguessin adherit a la vaga. A la fi, els treballadors s'han mostrat com a submisos xotets de cordeta, instal·lats en el perenne "tanmateix". La convocatòria de vaga es presentava davant uns fets ja consumats que s'aplicaran aquest mes. I "tanmateix", "déu ens guard d'un ja està fet", solien dir. I aquí, el "ja està fet" s'ha consumat. Els canvis de patrons de conducta davant el poder continuen produint-se de manera exponencial i la desmobilització dels ciutadans davant les decisions dels governants és de cada vegada més alarmant. Sovint sembla com si la informació tan a l'abast, per bé que manipulada, actuàs de sedant, de factor conscienciador que les decisions i mesures que puguem prendre cada un de nosaltres són del tot estèrils davant el poder suprem i intocable de factòtums econòmics, bancs, multinacionals i governants submisos. Ha estat Zapatero qui ha pres la decisió d'aquesta retallada? O ha estat Obama? O tal volta el Fons Monetari Europeu? O potser el Banc Mundial? Cada quatre anys acudim amb il·lusió esquifida a exercir el nostre dret més universal, el que ens atorga més poder sobre allò que succeirà al lloc on vivim durant gairebé un lustre. I tanmateix, ja no hi ha esquerres ni dretes, sinó poder submís al poder. Crida molt l'atenció que les retallades proposades per Zapatero a instàncies de no sabem qui afectin primerament el sector públic, la sanitat, l'educació, les pensions. En definitiva, els pilars de l'estat del benestar, de la socialdemocràcia més políticament correcta. Són molts els qui no han fet vaga o ni tan sols s'han manifestat pensant únicament en una retallada de sous, quan el que implica aquesta tisorada va molt més enllà. En educació, per exemple, ja es parla d'augment de les ràtios escolars, de reducció de plantilles, etc.
 I a la fi, una pregunta s'imposa: si aquest govern ha "patit" una vaga secundada per un nou per cent dels treballadors arran de les decisions que ha pres i ja gairebé ha executat, quines mesures prendrà d'aquí a un any? I quines prendria un hipotètic govern alternatiu al socialista?
 I per acabar, una mica de demagògia anarcosindicalista: Rafel Nadal, ara cinc vegades guanyador de Roland Garros i que du acumulats, amb vint-i-quatre anyets, trenta-un milions d'euros, cobra del Govern balear sis milions d'euros per la promoció de les Illes Balears. Com a "treballador públic", quina retallada li aplicaran? No estaria gens bé reduir els sous als mileuristes i no tocar els del milioneuristes...

CpC en format pdf part 1

CpC en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 386 - La desídia mena sempre cap a la injustícia històrica
• CpC 385 - Jaume Ramis, l'homenatge dels amics
• CpC 384 - De solars i infraestructures
• CpC 383 - Polítics contra la justícia
• CpC 382 - Tornem-hi torna-hi, o la darrera i no en cant d'altra
• CpC 381 - Immunes a la consciència, impunes davant la llei
• CpC 380 - Privatitza, ara que pots
• CpC 379 - Escoles: de la desesperació a l'esperança
• El sentit de la solidaritat envers la cosa pública
• CpC 377 - Entre el "tanmateix" i el "ja està fet"

• Revistes [111]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom