Barack Obama és, ja, president electe dels Estats Units. Són molts els qui, per la seva condició de negre, es mostraren escèptics amb la possibilitat que aquest descendent d’immigrants kenians nascut a Hawaii pogués arribar a ser l’home més poderós del planeta. Ho ha aconseguit. La gestió controvertida i nefasta de George Bush Jr., la galopant crisi econòmica, l’actuació del president sortint a la guerra de l’Iraq i en política internacional en general, han menat irremissiblement Obama cap a la victòria. Primer s’hagué de desfer de la dura competència de Hillary Clinton. Els demòcrates es decantaren per la sang fresca, les idees noves, les mans netes del senador Obama. Aquest senador per Illinois ha arribat al poder aclamant a la utopia amb el seu visionari i profètic “we can”. Però l’autovia al poder sempre paga peatges. Sempre s’ha dit, i amb gran part de raó, que quan un negre o una dona arriben al poder als Estats Units és perquè, en part, han renunciat  a les reivindicacions pròpies de la seva condició. En poden ser clars exemples els republicans Colin Powell o Condoleeza Rice. Què han fet per canviar els perjudicis que pateixen els negres o les dones a la societat americana? Segurament res. Segurament han actuat com qualsevol altre polític home blanc. Potser canviarà alguna cosa, però de ben segur que si Barack Obama ha arribat fins a la presidència dels Estats Units és perquè, d’entrada, ja ha claudicat en moltes de qüestions “intocables”.
 Obama és un orador brillant. Un home que sap transmetre les seves conviccions i sap aconseguir que els qui l’escolten les facin seves. Però quines són aquestes conviccions? Fins a quin punt està disposat Obama a qüestionar el sistema economicofinancer liberal que regeix els destins del seu país. Fins a quin punt està en disposició d’enfrontar-se a les grans multinacionals, vertaders governs a l’ombra a tot el món. Fins a quin punt pot canviar les relacions internacionals del seu país. Podrà renunciar a intervenir militarment en un o altre país? Sabrà mantenir-se ferm i renunciar a l’augment de popularitat que li podria suposar una intervenció militar exitosa? Retirarà els absurds embargaments a Cuba? Tancarà Guantánamo? Retirarà les tropes de l’Iraq o l’Afganistan?
 Nombrosos polítics conservadors ja han donat suport obertament a Obama, entre ells el ja esmentat Colin Powell. Ha rebut també suport d’alguns mitjans de comunicació que fins ara s’havien mostrat partidaris dels republicans. I ha arribat a president perquè ha gastat cent milions de dòlars més en la campanya que John McCain. Molts de peatges. I ja estan pagats. A la primera que Obama surti del botador, serà ell qui botirà de la cadira del despatx oval. I, essent que parlam dels Estats Units, segons la radicalitat dels seus postulats, no podem descartar un final tràgic com el de Kennedy. Esperem, per molt ingenu que sembli fer-ho, que Obama sigui valent per enfrontar-se als poders fàctics del seu país. Si no ho fa, serà un president més, com gairebé tots els que l’han precedit en el càrrec.

CpC 297 en format pdf part 1

CpC 297 en format pdf part 2

En societats d’esperit democràtic feble o nul, la corrupció a l’administració pública és un fet que es dóna sense falsedat, dissimul o camuflatge. Es mostra tal com és, inherent a la manera de funcionar de cada dia. Quan la democràcia és tendra  i verdegen encara les ànsies de llibertat, els corruptes es preocupen de crear una teranyina envitricollada i complexa, assessorats per especialistes, amb l’objectiu de mantenir el seu estatus sense ser descoberts per la fràgil, i de vegades també corrupta, estructura de vigilància de l’estat de dret.  Aquesta legislatura de l’anomenat Segon Pacte de Progrés va començar amb la decepció flagrant de Son Espases, que de ben segur desmobilitzà les esperances de canvi de molts de militants de l’esquerra illenca. Molt poc temps després, però, shan anat destapant casos de corrupció associats als governs de l’anterior mandat. El primer de tots, mediàtic i morbós, fou el de Javier Rodrigo de Santos. El seu cas fou tractat pel seu partit com un mal aïllat que s’havia d’extirpar. I així fou: el partit donà l’esquena a Rodrigo, ara empresonat i pendent de judici. Després es destapà el segon Bitel, amb Damià Vidal al capdavant. Un altre mal dolent. Una altra extirpació. Un tercer pòlip apareixia en el Govern de Jaume Matas, president, i Rosa Estaràs, vicepresidenta: Turisme Jove. Tres dels implicats romanen a la presó. L’Administració Matas, però ha entrat en metàstasi amb dos casos més: el primer, el de Bartomeu Vicens i Son Oms. De moment, assistim impotents a la perseverància de Vicens per mantenir-se en l’escó de diputat. Un insult, certament, a la democràcia, a la bona fe, a l’honestedat i les coses ben fetes. Els nostres representants tenen l’obligació de donar exemple moral de com s’ha d’actuar dins i fora de l’administració. I no pot ser que un senyor imputat en un cas de corrupció pugui romandre en la seva cadira com si no hagués fet res, i simplement per aferrar-se a la protecció judicial que li atorga la seva condició d’aforat com a diputat. UM ja l’ha suspès de militància, però no sembla que amb això n’hi hagi a bastament. El darrer cas, que deixa el Govern Matas en fase terminal, és l’operació Scala, amb Antònia Ordinas, exgerent del CDEIB, com a principal imputada i també com a principal delatora i explicadora de la complexa trama de falsedat, engany i vergonya que es va articular entorn d’aquest organisme. Ordinas parla clar i fort. I explica les coses. I contesta les preguntes que li fan. No sabem fins a quin punt són fiables les seves declaracions. El cert, però, és que, l’exalt càrrec popular ha implicat en el cas l’exconseller Cardona. Ara, el diputat eivissenc, ja està imputat. Aquesta setmana, una altra bomba esclatava. Ordinas continuava parlant i explicava que Antoni Pastor, que dies abans afirmava sense complexos que “posaria la mà al foc pel meu amic Cardona”, havia sol·licitat una comissió de 41.000 euros per a un amic seu, de nom Pedro Veny, i de càrrec executiu de Perlas Orquídea.  Creim en la presumpció d’innocència. I fins que no es demostri el contrari, òbviament, no tenim per què pensar que Antoni Pastor sigui culpable de res. Ni tan sols que hagi de figurar com a imputat en el cas. De moment, és la paraula d’Ordinas contra la seva. Desitjam que s’aclaresqui la veritat i pel bé de la democràcia, esperam que la trama no esquitxi també Manacor. Ara bé, contra la corrupció, tolerància zero. I sobretot, molta dignitat. Si es demostràs que les paraules d’Ordinas són certes, no esperarem: exigirem l’acció implacable de la llei. No es pot comportar que es jugui amb els doblers dels ciutadans de manera impune. Qui la fa, la paga.

CpC 296 en format pdf part 1

CpC 296 en format pdf part 2

Primer sentírem a parlar de desacceleració. Després li digueren recessió. Ara ja és crisi. I sembla, pel que ens explica Andreu Sansó, conegut col·laborador d’aquesta publicació i director general d’Economia, que la cosa va de veres. És cert que els mitjans de comunicació han contribuït, i de bon de veres, a augmentar el pànic entre la població. Per primera vegada en molts d’anys es respira un clima de desconfiança envers el sistema. La gent té por de perdre els seus doblers, els seus estalvis. La gent té por de perdre la feina. La gent té por de no arribar a final de mes. La gent té por de poder pagar la hipoteca. I, finalment, la gent té por de perdre la casa, ca seva. Aquesta desconfiança fa que la ciutadania s’estrenyi la corretja, i també, per tant, que gasti menys doblers. Tot això ho hem d’afegir a tot un seguit de coordenades que han coincidit en el temps i en l’espai i que han provocat una baixada de la liquiditat. És, ara sí, la crisi. Hi ha, òbviament, moltes lectures negatives, d’aquest fenomen. Però també n’hi ha alguna de positiva. Per primera vegada molts es comencen a plantejar la viabilitat del sistema capitalista, basat en el creixement continu. No es pot créixer en qualitat de vida a occident i també als països arribats ara al “paradís de la classe mitjana”. El planeta no dóna de si. I la crisi podria fer que aquest ritme de vida desenfrenat entràs en recessió i, sense que ningú prengui cap mesura específica, ens trobarem, com per art de màgia, amb una qualitat de vida inferior, simplement perquè el planeta no dóna l’abast.
 Tot això, argumentat així en termes de macroecomia i mundialitat, queda molt teòric, però darrere s’hi basteixen històries que, si s’allarguen en el temps poden arribar a esdevenir dramàtiques. Aquesta setmana hem sabut que l’atur a Manacor ha pujat un 63 per cent en un any. Justament el sector de la construcció n’és el més afectat. Centenars d’obrers han quedat sense feina. Molts segurament vivien en la seguretat que sempre cobrarien hores extres, que sempre hi hauria feina, perquè una casa sempre puja de preu, diuen, i per tant tothom volia invertir en negocis segurs. Ara, però, la gran veritat ha esdevingut mentida fangosa. I la hipoteca que aquell obrer havia començat en temps de vaques grasses esdevè un llast penjat al coll de la vaca més magra. Sabem que és una baixada en el cicle. Esperem que sigui curta.

CpC 295 en format pdf part 1

CpC 295 en format pdf part 2

No és un tema nou. Ja fa alguns anys que Manacor ha esdevingut un dels centres neuràlgics de marxa nocturna a Mallorca. Hi ve gent de tota l’illa. Al municipi, i més concretament al nucli urbà de Manacor ha estat molt coneixedor l’augment de persones que sortien al carrer amb ganes de diversió, de locals per acollir aquestes persones i de restaurants i altres negocis que anaven associats a tot aquest moviment humà i econòmic. Justament, però, en economia existeix el concepte d’externalitat. El definim aquí: “Nom que rep la producció o el consum d'un bé afecta directament consumidors o empreses que no participen en la seva compra ni en la seva venda, i quan aquests efectes no són reflectits totalment en els preus de mercat”. En poques paraules, però clares: a Manacor els consumidors d’oci nocturn s’han vist beneficiats per l’oferta sorgida. I per això paguen. Els locals de copes han satisfet les ànsies ocioses d’aquestes persones, i per això cobren. Fins aquí, res a dir-hi. Però aquí hi ha un consum d’un bé que “afecta directament consumidors o empreses que no participen en la seva compra ni en la seva venda”. Els veïns del centre de Manacor no tenen res a veure amb l’escàndol que es munta cada vespre a baix del seu portal. Ni l’han demanat. Ni l’han anat a cercar. Els ha comparegut. Justament, l’economia preveu per això el concepte d’”externalitat”. Però també justament per això s’espera que les institucions públiques hi posin remei. Un exemple d’això el trobaríem en la famosa ecotaxa de l’anterior Pacte de Progrés. L’externalitat del turisme provocava (i provoca encara) una salvatge destrucció del territori. Les institucions, per tant, preveuen una “sanció” (impost, taxa, pagament, com es vulgui) econòmica per als qui són capaços de dinamitzar l’economia, però amb un cost afegit inevitable. El mateix, a Manacor. L’oci nocturn porta sempre intrínseques molèsties de renou i de brutícia. No ja per l’activitat dels bars, que, òbviament, ha d’estar controladíssima, sinó per la presència de milers de persones al carrer a partir de les dotze de la nit, unes hores en què la majoria de persones posen els ossos de pla, que vol dir que se’n van a dormir. En termes ecològics, qui embruta ha de pagar. En termes d’oci nocturn: qui embruta el silenci de la nit, ha de pagar. Volem dir amb això que si els governants manacorins tenguessin una certa imaginació, cosa que dubtam, proposarien un impost nocturn per compensar l’augment de vigilància, de serveis de neteja i de renou afegit. I amb aquests doblers es podrien fer accions diverses en aquest aspecte.
 Tot això, evidentment, està molt bé, però no deixen de ser elucubracions de ments desviades. A l’Ajuntament de Manacor imperen altres maneres de fer. Fins al punt que un propietari d’un bar va anar al despatx del delegat del ram per demanar-li què era això del precinte i el delegat respongué que “això només és papeleo”. Caldrà veure si de veres es tanquen els bars afectats. Això, però, no ha de ser la solució a tots els mals. Aquests locals, un dia o l’altre, obtendran els permisos pertinents per tornar a obrir. La marxa nocturna, per ara, no se n’anirà de Manacor. És per això que calen solucions contundents i imaginatives alhora. L’oci nocturn ben gestionat no tendria per què ser perjudicial, ans al contrari. L’alegria de viure, instal·lada en la nit manacorina i, a més, de bracet de sumes importants de divises. Ara bé, des d’aquí ho tenim clar: no al llibertinatge, no al descontrol, no al campiquipugui. No a l’omissió de l’autoritat. Si ha de ser així, en comptes dels bars, que tanquin l’Ajuntament. Tanmateix...

CpC 294 en format pdf part 1

CpC 294 en format pdf part 2

Aquestes setmanes hem sentit per primera vegada el concepte de “socialisme dels rics”. El terme ha sortit després de la injecció monetària que el Govern dels Estats Units va concedir a les entitats bancàries del país per estabilitzar el sistema financer. Hom pensarà que l’administració Bush és tal, i qual, i qual altre. I que els doblers, en temps de crisi, no han d’anar als bancs, sinó als ciutadans. Aquesta setmana, però, també el president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero concedia un “gran préstec temporal” de 50.000 milions d’euros (per donar “suport i confiança al sistema financer”. Sorprèn la política de donar suport i confiança als bancs en comptes de donar-ne, de manera directa, als ciutadans, i més procedint d’un Govern com el socialista. Aquestes injeccions les poden concedir els estats perquè recapten de totes les activitats econòmiques que es generen al territori. El socialisme dels rics ajuda els rics. El socialisme dels pobres, ajuda els pobres. És des d’aquesta darrera premissa que des d’aquest article pensam que els imposts no sols són necessaris per a qualsevol administració pública, sinó que són imprescindibles. Són imprescindibles perquè serveixen per bastir amb fortalesa un ensenyament, una sanitat i unes infraestructures públiques, gratuïtes i de qualitat. I també perquè serveixen per pal·liar les “desviacions” intrínseques del sistema. Un model econòmic capaç de generar classes mitjanes benestants i molt nombroses, majoritàries, però també incapaç d’evitar les exclusions socials. És en tot aquest context que sempre serem favorables als imposts i a la seva dotació òptima perquè l’administració pugui tenir recursos per ajudar els més desfavorits.
 També som conscients que les discussions sobre imposts formen part de l’estratègia política del moment. L’equip de govern sempre troba que s’han d’apujar. L’oposició sempre opina que s’han d’abaixar. Siguin quins siguin els seus colors polítics. Ara bé, hi ha arguments que són de llibre. Per què l’Ajuntament va decidir congelar els imposts municipals justament tres mesos abans de les darreres eleccions? I per què ara, que encara falten dos anys i mig per les eleccions locals, decideixen apujar-los tot i ser conscients de les penúries econòmiques que passen molts de ciutadans arran de la crisi econòmica més forta que molts recorden. És una llàstima que la gestió municipal, i política en general, es faci en funció dels interessos partidistes dels qui governen i no dels ciutadans de carrer i la seva situació personal i econòmica de cada moment. Si un ajuntament, que és la institució de govern més pròxima a la ciutadania, no sap veure això, qui ho veurà? Senyor Bosch, ja ho diu el refranyer popular (que ve de poble): “A un que se nega, dau-li aigua”. Ara mateix, els manacorins ja començam a reblanir la gargamella, davant la torrentada impositiva (o impostora) que ens arriba.

CpC 293 en format pdf part 1

CpC 293 en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 459 - D'on traurem les barques?
• CpC 457 - Ens enganen? Una pregunta que comença a tenir resposta
• La Plataforma pel Tren de Llevant programa una "cotxada” per protestar a Palma el proper 5 de maig
• CpC 456 - La proesa de lluitar pels drets bàsics
• CpC 453 - Una bona notícia?
• CpC 452 - Els amics dels meus amics són els meus amics, i viceversa
• CpC 450 - La llei de la condemna
• CpC 449 - Clarors novelles per a problemes antics
• CpC 447 - Una victòria plena d’incògnites
• CpC 443 - De l’excel·lència a la vergonya

• Revistes [192]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom